dissabte, 8 d’octubre del 2011

Una llengua que camina


Emotiu, il·lusionant, entranyable, emocionant, rigorós, esperançador... Són molts els qualificatius que m’han vingut al cap –i al cor– mentre veia el documental Una llengua que camina, que ahir a la nit es va estrenar a Canal 33, una de les televisions censurades, cal dir-ho, per l’actual govern del PP “valencià”. Dirigit per la periodista Amanda Gascó, Una llengua que camina narra les vivències de cinc persones que viuen amb naturalitat el valencià, i que el reivindiquen en la seua vida quotidiana: Gerard Pitarch, metge dermatòleg de Castelló, Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas i escriptor; Diego Gómez, mestre i expresident d’Escola Valenciana; Mar Iglesias, professora de periodisme de la Universitat d’Alacant; i Dariana Groza, romanesa integrada en el Voluntariat pel Valencià.
El documental informa de com ha estat el procés de recuperació de la llengua al llarg dels darrers 25 anys en diverses ciutats i poblacions del País Valencià. Destaca també el fet que ha estat des de l’escola i l’associacionisme cívic i cultural que s’ha pogut impulsar el valencià en diversos àmbits, a pesar de l’escàs suport i fins i tot l’hostilitat mostrada per les autoritats oficials. Per sobre de tot, palesa que a hores d’ara són molts els prejudicis i els complexos que s’han esvaït gràcies a l’esforç dels valencians mínimament sensibles. I una idea més positiva i esperançadora encara: que la gent demana el valencià, vol que els fills estudien en la nostra llengua, des de la pluralitat i el respecte, la tolerància envers l’altre i la convicció que un altre País Valencià és possible.
El documental es pot veure per Internet i ha comptat amb la col•laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Escola Valenciana, Edicions 96, Bromera i Vilaweb.

Felicitats, doncs, a tots els que han fet possible aquest documental.

3 comentaris:

  1. Tu ho has dit, Juli. Es pot veure per internet, perquè els que governen al País no us volen permetre veure altres canals de TV de la nostra llengua. Dóna molt què pensar, no et sembla?

    ResponElimina
  2. Crec que aqueix esperit positiu i optimista és el que hem de tractar de comunicar, malgrat tots els malgrats. Millor si arribem plorats ja de casa.

    ResponElimina
  3. Sí, realment vivim en una "Comunitat Valenciana", com diuen ells (caldria dir País Valencià!), que té molts tics totalitaris. Cal, però, ser constructius, i continuar endavant, fer faena perquè, si no, ja no ens quedaria res. I crec que es poden fer moltes coses per la llengua, per la cultura, en definitiva, per la felicitat i el benestar de tots els valencians (fins i tot els pot beneficiar a ells, com a valencians que són també).

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.