En l’aspre vent del nou món, de Vicent Alonso; Vetlla, de Jordi Llavina

Aquests dos llibres de poemes de publicació recent constaten que la poesia catalana és ara com ara ben diversa estèticament. Vicent Alonso i Jordi Llavina pertanyen a generacions diferents, tenen poètiques que se situen als antípodes –per bé que una i l’altra no són excloents– i procedeixen geogràficament de latituds allunyades entre si: tots dos van nàixer relativament prop de dues grans metròpolis –València i Barcelona– on la llengua malda per sobreviure.

En l’aspre vent del nou món, de Vicent Alonso, és un llibre en què el pas del temps i la reflexió poètica –sobre el sentit i l’abast d’escriure poesia– hi tenen un pes destacat. També el balanç de vida, amb un jo que s’ho qüestiona tot –també a si mateix, potser en primer terme. Un llibre on el suggeriment, la rica simbologia, el to filosòfic, existencial, ontològic, la recerca de la bellesa, la constatació de la fugacitat de la vida, etc., són omnipresents al poemari. Un llibre que cal llegir i rellegir una vegada i altra per a traure’n tot l’entrellat i tota l’essència –la seua riquesa. Vicent Alonso demostra, una vegada més, que el seu compromís amb el gènere poètic, en particular, i amb la literatura, en general, és obstinat i molt seriós. Vicent és un mestre de la brevetat i de la síntesi: de les coses elementals i veritablement valuoses.   

Altrament, el de Llavina és un llibre de poesia en què la crònica vital i l’estil narratiu predominen de dalt a baix. Estil narratiu, sí, però amb un bon domini de les figures retòriques i dels recursos expressius, i també de la mètrica –per això podem parlar de poesia, a propòsit de Vetlla. La voluntat de l’autor és de deixar constància d’una experiència personal viscuda que, més enllà de l’anècdota particular, transcendeix en favor de la categoria. No és fàcil fer això i, tanmateix, Jordi Llavina hi excel·leix, amb escreix, en un “ofici de difunt” –d’ací el títol del llibre: Vetlla– realment colpidor i esplèndid. Un testimoni personal i generacional ple a vessar de referències culturals i intertextuals ben profitoses.

Però, millor que els llegiu, si us ve de gust, tots dos autors. No us decebran pas.

Heus ací una petita mostra de cadascun dels llibres:

Claredats inútils

Ara que el sol es pon darrere de les llomes,    

mirem per la finestra les solituds de sempre,

les mateixes fatigues, el blau de les muntanyes.

No dius res. Als teus ulls hi ha el foc que crema

a la llar, tots els camins que ens esperen

per a oblidar el temps, la pertinaç tristesa

del glaç sobre el brancam del llimoner,

el gos que lladra, perdut, al capvespre.

No importa si la nit s’obstina a fer-nos creure

que tot segueix el seu ritme, que l’alba

esclatarà de claredats inútils.

Quan alces la tassa de te, et mire

i sé que endevines el goig que guarde

contra el tedi. Del crit que tens als ulls,

no n’hi ha raons: són els mots que s’arruen

vers l’oblit i no volem retenir-los.

Més tard, els cercarem a l’altra banda

del remolí, nets de pols i nostàlgies.

Vicent Alonso: En l’aspre vent del nou món, “Jardins de Samarcanda”, núm. 64, Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, 58 pàgs.

“Ja no hi ha ombres, no hi ha llum:

només llumets que guspiregen

al vell cafè que encara du

el nom de Segle i que fa anys

va esdevenir un bar hodiern

i adotzenat. És des d’aquí

que he començat a escriure, abstret,

aquesta carta, aquest poema

que inventaria tants records

–records ben poc mistificats–.

Diguem que el marc s’ha degradat

com, d’altra banda, també jo

m’he fet malbé igual que una nina

de les que et sols trobar a la platja:

nua, ni roba ni perruca

(que s’ha empassat l’aigua del mar),

despulla tràgica del joc

i símbol del naufragi. Escric

¿per salvar què? No pas els mots,

per descomptat (també la llengua

glopeja aigua salada i cada

vegada n’escup menys). ¿Potser

salvar-me jo? No, estic perdut.

He embrancat en mi mateix.

Drama del cor d’un home: el peix

fora de l’aigua, que boqueja.”

Jordi Llavina: Vetlla, “Poesia 3i4”, núm. 150, Tres i Quatre, València, 89 pàgs.