divendres, 11 de maig del 2012

Sensacions (equívoques) de normalitat

De vegades, et fa l'efecte que una mica de normalitat és possible al País Valencià, malgrat tot. Per què?

1) És l'efecte que em va fer ahir a València. Vam assistir a la presentació de dos llibres de Vicent Alonso al Cafè Malva-rosa, al cap i casal. L'hi acompanyaven els dos editors: Pere Tió i Antoni Clapés. El primer ha editat el Diari de viatge (La Mansarda), de Michel de Montaigne, traduït per Vicent Alonso; el segon, En l'aspre vent del nou món (Cafè Central / Eumo editorial), un poemari del mateix autor. Una traducció i un llibre de poemes excel·lents. Hi havia, doncs, dos editors catalans presentant un autor nostre a València que escriu "en la modalitat valenciana de la llengua catalana", i publica a Barcelona. I tan normal! Perquè ho és! (Bo, si fóra realment normal, això, no haguera calgut aquest post.)
Comentava Pere Tió ahir, durant la presentació, que als anys setanta potser hi havia una relació més fluïda entre els principatins i els valencians. I Vicent Alonso parlava dels maldecaps i les inseguretats que tenim els valencians a l'hora de triar la llengua: no sols per a escriure, sinó també per a viure; fins i tot dins de casa, en l'àmbit estrictament familiar. No cal dir que la presentació va ser un èxit de públic i de molt alta volada, amb comentaris i discursos molt mesurats i plens de contingut per part dels editors i de l'autor. En acabar, Pere Tió es va aventurar a dir que el blaverisme havia fet molt de mal, que potser s'havia afermat a València de manera definitiva. Jo no ho sé. O no ho crec del tot. El que sí que crec és que el que realment fa mal als valencians, a tots els valencians, és la indiferència. Una indiferència que fa que hi haja qui vote uns dirigents que han donat mostres de sobra de negligència i, encara pitjor, de maledicència a l'hora de gestionar l'administració autonòmica i local (un balafiament que ara paguem entre tots). I Antoni Clapés ens deia (i es deia a si mateix) que cal fer més coses entre tots, moltes més coses; entre valencians i catalans, s'entén. I tenia raó. No podem ser indiferents. No ens podem ignorar mútuament...            

2) Hui, de vesprada, gràcies a una companya de la feina, que m'ha avisat, he sentit el programa de la periodista Amàlia Garrigós a Ràdio 9 i m'hi he trobat una entrevista a Víctor Labrado, a propòsit del seu llibre sobre el 25è aniversari de les Trobades d'Escoles en Valencià, publicat per Andana; i també una entrevista que em van fer fa temps sobre Raspall. I tot plegat amenitzat amb Obrint Pas i altres cançons de grups valencians. Com si tot plegat fos normal. Com si visquérem en un país normal, és a dir, plenament valencià. Un miratge, en realitat...

La realitat
Torne de Sant Vicent del Raspeig (hi faig classes, en un institut), una població molt propera a la ciutat d'Alacant. Un poble on el valencià ha estat substituït dramàticament i en molt pocs anys pel castellà, fins al punt que els alumnes tenen dificultats molt serioses per conèixer la llengua pròpia del país: el lèxic i les expressions bàsiques; els verbs i la fonètica fonamentals... Quasi no el senten mai, el valencià, més enllà de l'assignatura que fan de "Valencià" (i encara gràcies!). N'estan tan lluny que s'estranyen del fet que hi haja valencians que la parlen i la trasmeten encara als fills! I m'ho diuen amb tota la innocència del món, sense malícia. No s'hi reconeixen i sospite que la troben innecessària, la nostra (i seua també) llengua. D'ací la seua indiferència. Alerta: no tenen cap culpa de no sentir-la pròxima. Cap mena de responsabilitat. Els valencians no hem sabut -o no hem volgut, o no hem pogut- fer arribar a la gent un patrimoni cultural que és tan nostre (dels valencianoparlants) com seu (dels castellanoparlants). Ja ho deia Fuster que el gel es desfà, primer de tot, per les vores...

Per no tancar el post d'una manera tan fosca, us oferisc un altre poema de Vicent Alonso:

Metàfores del silenci

Ja saps que les paraules no ho són tot,
però escrius sense creure en el silenci,
i els teus somnis es clouen dins del buit
que ni una mar ompliria.
                                     Per què        
disfressar tot el que no pots sotmetre
a les formes pures?
                              Per què no tems
l'oratge que arrossega els arbres abatuts
per la destral experta ni el foc devastador
que avança pels flancs més febles del bosc
i, tanmateix, oblides les campanes
que sonen al fons de la vall o aquest
intens olor de poma que inunda la vesprada?

Al capdavall, què em diran els teus versos
si ni tan sols ets capaç d'atorgar
les proporcions justes de realitat
al corc que et rosega els budells de l'ànima?

En l'aspre vent del nou món (Cafè Central / Eumo Editorial)




D'esquerra a dreta, Pere Tió,
Vicent Alonso i Antoni Clapés.

1 comentari:

  1. Fas bé en retratar uns fets, al capdavall, reals i possibles, per què no? La normalitat i anormalitat de les coses és molt relativa. La qüestió és on anem i cap on apuntem. I sempre hi ha rajos d'esperança, llums en la foscor.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.