Carta a D. Historia de un amor, d'André Gorz

“Recién acabas de cumplir ochenta y dos años. Y sigues siendo bella, elegante y deseable. Hace cincuenta y ocho años que vivimos juntos y te amo más que nunca. Hace poco volví a enamorarme de ti una vez más y llevo de nuevo en mí un vacío devorador que sólo sacia tu cuerpo apretado con el mío.” Amb aquestes paraules quasi acaba el petit llibre –potser el darrer– que el filòsof i periodista André Gorz va dedicar a qui va ser la seua companya tota la vida: Dorine. Carta a D. Historia de un amor (Paidós, 2008) és la confessió amorosa d’un home que, paradoxalment, no va estar a l’altura del seu amor: “¿En realidad, en ese momento dije: ‘Te amo’. Pero eso no aparece en el relato. // ¿Por qué doy la impresión de que nuestra separación sería más insoportable para ti que para mí? ¿Por qué no confesar lo contrario?” André Gorz quasi es flagel•la i tot en aquest petit llibre testamentari, homenatge a la seua dona. Fins arribar al penediment, a minoritzar-se davant d’una persona que ho havia estat tot per a ell sense haver-li-ho reconegut explícitament o, si més no, d’una manera desimbolta i desenfadada, sense vergonya. Hi ha, en aquest llibre una tristesa profunda, i una mesquinesa implícita que l’autor exposa sense embuts, gairebé a la impensada. És la tristesa o la mediocritat de qui, emparant-se en les “grans paraules”, en l’aixopluc indeleble de l'intel•lectual, no sap llegir la lletra petita: “Pretendía hablar de ti como de la única mujer a la que amé verdaderamente y de nuestra unión como de la decisión más importante de nuestras vidas. Pero, evidentemente esa historia no me cautivaba, ni los siete años que, en el momento en que escribía El traidor, habían pasado luego de esa decisión. Haberme enamorado apasionadamente por primera vez, y ser correspondido, era aparentemente demasiado banal, demasiado común: no era un tema apropiado para permitirme acceder a lo universal. Al contrario, un amor naufragado, imposible, concedía nobleza literaria. Me sentía cómodo en la estética del fracaso y la aniquilación, no en la de la afirmación y el éxito. Necesitaba elevarme por encima de mí y de ti, a costa nuestra, mediante consideraciones que superaran a nuestras personas singulares”. I, tanmateix, l’intel•lectual André Gorz estava enamorat, i així ho confessa: “En ese momento supe que no necesitaba ningún plazo para reflexionar; que siempre te echaría en falta si te dejaba marchar. Eras la primera mujer a la que pude amar en cuerpo y alma, con la que me sentía en profunda resonancia.” I de quina manera: “Lo que me cautivaba de ti era que me hacías acceder a otro mundo. Ese mundo me encantaba. Podía evadirme entrando en él, sin obligaciones ni pertenencias. Contigo me encontraba en otra parte, en un lugar extranjero, extraño a mí mismo.” És una carta d’amor que traspua una història bonica, però; d’aquelles que solen donar-se una sola vegada a la vida i que, si no l’encertes, si no t'hi aferres i hi apostes fermament, a pesar del risc de perdre-hi, potser no es tornarà a donar una altra oportunitat. André Gorz va aprofitar la seua oportunitat, però no va saber administrar-la. Potser l’últim gest que va tindre en vida envers Dorine, el d’evitar que patira innecessàriament, va ser el que el va redimir de la seua imperícia. Gorz va decidir posar fi als seus dies als 84 anys juntament amb la seua dona, afectada per una malaltia greu. Fou el 24 de setembre de 2007, a casa seua, a Vosnon, França.

Once

Once és una pel•lícula musical irlandesa escrita i dirigida per John Carney. Rodada a Dublín i protagonitzada per Glen Hansard (de la banda The Frames) i Markéta Irglová, que hi apareixen com a músics aficionats. Once va guanyar el premi del públic del 2007 Sundance Film Festival com a millor pel•lícula i va ser ovacionada per la crítica especialitzada nord-americana. Això almenys es pot llegir per Internet, i es desprèn igualment si l’has vista. Per a mi Once ha estat una pel•lícula impressionant que, a més, m’ha fet descobrir un grup amb una sensibilitat extraordinària: The Frames (que recorden els Prefab Sprout o els Watherboys, per exemple). El film, un musical ben original, conta la història d’un músic de carrer que coneix fortuïtament una jove txeca, també músic, i s’enamoren. Els uneix la música i això que en diuen amor, que no és sinó trobar-se molt a gust amb una persona, sentir que tot és meravellós amb ella, trobar-la a faltar quan no hi és, estar-hi com en un núvol i no voler desfer-se’n mai ni baixar del somni... enamorar-se. Una història impossible, però que toca de ple la fibra de l’espectador (d’una persona amb un mínim de sensibilitat, és clar). Una història impossible perquè ella és casada, amb un fill, i ell té una exnóvia... La història d’un amor per a tota la vida, perquè perdurarà per sempre en el record; un amor intacte que no es deixarà llastrar pel pas del temps i per la monotonia (per bé que jo sí que hi crec, en l’amor per sempre). La pel•lícula, que podria caure fàcilment en la cursileria, se’n surt amb èxit i captiva l’espectador. No era fàcil. I no ho és tampoc tractant-se d’un musical (a mi no solen agradar-me i, en canvi, aquest m’ha encantat). En fi, una bonica història d’amor, d’aquelles que solen passar... una sola vegada a la vida.

Un home de cultura

La mort de Josep Iborra hauria de ser una notícia destacada en els mitjans de comunicació de tot el País València, sobretot, i encara més enllà. S’ho val l’homenot en qüestió –la persona–, i ho avalen amb escreix la talla intel•lectual i l’altura moral que sempre va demostrar Josep Iborra. Nascut a Benissa, l’any 1929, va haver de viure una època convulsa, la de la immediata postguerra, amb mancances de tot tipus: materials, democràtiques, culturals, morals... A pesar de les circumstàncies històriques adverses i de la precarietat econòmica particular, però, va aconseguir de formar-se a València, una ciutat que el marcaria per a sempre, amb coneixences que el menarien definitivament al camí de la cultura –l’únic itinerari possible per a un home que s’estimava la vida, enmig de l’ostracisme i de la barbàrie del règim franquista. De resultes d’aquells anys de formació, en plena postguerra, i gràcies a d’altres companys adscrits al valencianisme polític i cultural –Vicent Ventura, Josep Garcia Richart i, sobretot, Joan Fuster– va agafar el relleu dels valencianistes del primer terç del segle XX. A hores d’ara és un referent inexcusable en la història de la preservació i de la modernització de la llengua i la literatura dels valencians.
Pel que fa a la llengua, cal dir que Iborra exercí la docència com a catedràtic de Filosofia, a Gandia, a més de fer de mestre de valencià, en una època en què l’ensenyament de l’idioma era clandestí i pur voluntarisme. La dimensió més destacable de l’intel•lectual, però, se situa en l’àmbit literari, en tres vessants més o menys coincidents: la narrativa breu, la crítica literària i l’assaig; tots tres, però, convergeixen en un ànim o un esperit únics, en la ferma voluntat de dignificar la llengua dels valencians, d’equiparar i homologar la literatura catalana a qualsevol literatura nacional.
En una primera època, doncs, Josep Iborra va centrar els seus interessos literaris en la narrativa breu, amb obres ben remarcables, com ara Paràboles i prou (1955), publicat a la mítica editorial Torre, en què es deixa sentir la voluntat de modernització del gènere a través de la influència o el ressò d’autors internacionals de renom, com ara Faulkner, Camus, Huxley i Joyce, per exemple. Ultra la veta narrativa, cal dir que és en l’estudi i la crítica literària, primer, i en l’assaig cultural pròpiament dit on trobem el millor Iborra. Llibres com ara Fuster portàtil (1982), Confluències (1995) i La trinxera literària (1995) palesen una solvència analítica de gran vastitud. I, d’altra banda, als assaigs Inflexions i Breviari d’un bizantí, ja de la darrera època, hi podem rastrejar la petjada d’“un home d’una gran cultura”, com el va qualificar en algun moment el seu admirat amic Joan Fuster.
A la dimensió intel•lectual, cal afegir-hi la qualitat humana: Josep Iborra era –és encara– un home humil i cordial, generós i immensament respectuós amb els altres. Tímid i poc procliu a les banalitats supèrflues, preferí recloure’s en la intimitat de casa, en la soledat, per poder llegir i escriure. Treballador incansable i insubornable home de país, sempre compromès amb el seu poble, el seu tarannà tolerant, civilitzat, educat, acreix encara més la seua empremta. Les seues dèries i el seu capteniment responen al que haurien d’aspirar els homes –de lletres, i no. Josep Iborra era una persona íntegra, “un home de cultura”.

Publicat al setmanari El Temps

L’últim llibre de Sergi Pàmies

M’agrada Sergi Pàmies. Sempre que l’he sentit, m’han convençut les seues idees, absolutament provisionals –fins i tot contradictòries– a propòsit del món i de l’essència de l’ésser humà. A La bicicleta estàtica en Pàmies palesa que, dins de la provisionalitat, ho té tot força apamat. Per això adopta, a la manera d’una consigna vital, el més dinàmic i estimulant dels capteniments: ço és el de l’escèptic, tot enfrontant-se a la quotidianitat «amb el pessimisme de la intel•ligència i l’optimisme de la voluntat», com pregonava Antonio Gramsci. La virtut de l’escèptic rau precisament en el fet que ho relativitza tot, fins i tot el mateix relativisme. No és una postura còmoda, però sí assenyada; perquè impedeix que, en el lloc de les simulacions i de les certituds, s’hi ubique el dogma. La bicicleta estàtica, en tant que exponent autobiogràfic i fidel del Pàmies més pregonament intel•ligent i voluntariós, respon a aquesta actitud escèptica i alhora optimista de l’autor, una actitud que l’impel•leix a pedalar amb gràcia i solvència a sobre de l’inestable vehicle de la literatura.
No sé si La bicicleta estàtica és l’obra més autobiogràfica d’en Sergi Pàmies. Això sí, hi abunden, més que mai, les anècdotes vitals de l’autor, reviscudes a través del record i convenientment edulcorades pel filtre de la creació literària. No ens pot passar per alt el fet que Pàmies acaba de fer cinquanta anys i que aquesta fita de supervivència li serveix d’excusa per fer-ne balanç; fins i tot com a punt d’inflexió (així ho asseverava ara fa uns mesos, i sense fer escarafalls, en una entrevista de Josep Cuní a “Els matins de TV3”). Així, a “Quatre nits” ens explica en quines circumstàncies va ser concebut pels seus pares, a l’exili francès, amb el rerefons de la pel•lícula Le notti di Cabiria, del neorealista italià Federico Fellini; i a “El mapa de la curiositat” es remunta als anys en què era un infant que trescava pels carrers de Gennevilliers, el barri d’immigrants de la banlieue de París, on ell i la seua família van viure exiliats onze anys. A més d’aquests contes clarament autobiogràfics, n’hi ha que destil•len també elements molt personals, viscuts a França o a Catalunya, amb referències particulars, i també generacionals, com ara Jaime Gil de Biedma, l’Illa Diagonal, Saint-Exupéry, Gabriel Aresti, Antoni Tàpies, la política... “L’illa”, “Papiroflèxia”, “Les cançons que li agradaven a Lenin” i “Cent per cent seda natural” contenen aquesta mena de referents autobiogràfics.
Amb anècdotes vitals explícites o no, el recull és ple d’elements personals. No debades, la ironia n’és un element distanciador i destranscendentalitzador –passeu-me el mot– marca de la casa. El títol mateix del recull, La bicicleta estàtica, remet, de bell antuvi, a la condició d’escèptic voluntariós que hem insinuat adés, i a la ironia emprada com a arma de supervivència. Tot el llibre és ple de “sentències” que palesen aquesta ironia típicament pamiesiana. L’escepticisme és omnipresent també en els contes que analitzen les relacions de parella. No es tracta, però, de la típica impostura dels progressistes més recalcitrants, ni d’una boutade capriciosa, per part de l’autor, sinó d’una actitud realista envers l’amor, que sap ponderar-ne els aspectes positius i negatius. En última instància, ens atrevim a afirmar que Pàmies hi veu la botella més aviat mig plena que no pas mig buida: «de totes les coses irracionals que arribem a fer, estimar sempre la mateixa dona―de la teva vida o no―no és, ni de bon tros, la més absurda» (“La dona de la teva vida”). A més d’aquests contes en què l’autor aboca el seu particular escepticisme positiu, n’hi ha que constaten una reflexió, també molt personal, sobre el jo, on es percep l’espant que hom sent quan s’ha d’enfrontar cara a cara a ell mateix –i parlar-hi. És el cas del conte que encapçala el recull, “Benzodiazepina”, i de “Supervivència”.
A banda d’aquests contes més o menys autobiogràfics, no podem oblidar que hi ha també bona cosa de peces narratives que podem qualificar de metaliteràries, en què Pàmies mira d’implicar-hi tant com pot el lector, i on narrador, autor i personatges dilueixen al màxim la delicada membrana que separa ficció i realitat, o viceversa. El resultat d’aquesta experimentació narratològica n’és ben feliç i eficaç, perquè aferma la implicació del receptor en el producte literari fins al punt de fer-lo més pròxim i atractiu. Així, a “El que no hem menjat” deglutim una excel•lent recepta culinària que explica una relació amorosa entre dos individus –un home i una dona– que es coneixen en una consulta mèdica, sotmesos a un estricte règim per part d’una «dietista diplomada». A “Papiroflèxia” ens encarem amb la impossibilitat de l’autor per gaudir amb un clàssic de la literatura, El petit príncep, malgrat els esforços esmerçats durant dècades, la qual cosa el durà a defenestrar-lo sense pal•liatius: «per sort, els llibres no són com els trens i els pots deixar escapar per recuperar-los (o no)» –una clara picada d’ullet a Daniel Pennac. A “Tres maneres de no dir t’estimo” Pàmies hi desplega la seua habilitat per treballar des de la paradoxa lingüística: «Fa anys que intento escriure una història d’amor entre l’amor correspost i l’amor no correspost», tot demostrant que és possible des de la ficció literària. “Un any de gos equival a set anys de persona” és una faula moderna sobre les relacions de parella. A “Unplugged” el conte s’humanitza també com si es tractara d’un fill –que s’emancipa de l’autor. I, finalment, a “Bèlgica” i “Voluntaris” hi conflueixen les constants temàtiques i estilístiques de l’autor que més sovintegen a La bicicleta estàtica: les obsessions vitals i les vel•leïtats narratològiques.
Aquest nou recull d’en Sergi Pàmies torna a afermar una de les veus narratives més sòlides de les darreres dècades. En l’àmbit de la literatura breu, La bicicleta estàtica és una bona mostra de bon savoir faire. Cal felicitar, doncs, en Pàmies; per partida doble: per arribar al mig segle i, també, pel recull que ha publicat enguany.

Juli Capilla

Publicat a Caràcters, núm. 54

VOLEM TV3! Per la llibertat d'expressió, per la democràcia, per la tolerància

Un poema de Jaume Pomar

Només les pedres poden ignorar
el vell dolor de viure sense amor,
l’absurd que no té ordre ni concert
de mirar el món tancat darrere els vidres.
En el principi fou la por a la fosca,
la por a la nit i tota la basarda
davant l’ignot per ombres de desfici.
Ara ja és la gran por de la vida,
lluita constant per la convivència
amb la cursa dels cans competitius
que esclaten amb el fetge per la boca.
¿Sabré morir i viure amb dignitat?
Terra cremada amb la mateixa incògnita
que és el terror de viure i de morir,
sempre a l’espera d’un aire més pur,
d’un món harmònic i d’unes paraules
d’encuny de veritat a la bellesa.
A Cremona ho plorava el violí
i als ports l’acordió, com una queixa.
Jo només tinc un flabiol de canya.

Jaume Pomar: L'illa i el silenci, La Garúa, 2009

Buried

Anit, vam veure una bona pel•lícula: Buried, de Rodrigo Cortés. L’argument és el següent: Paul Conroy (Ryan Reynolds), pare de família i contractista civil a Iraq, rep un fort colp al cap en una emboscada. En despertar, es troba soterrat viu dins d’una caixa de fusta una mica més gran que un taüt, amb una llanterna, una mistera, un mòbil i algun altre objecte insignificant. Després d’uns instintius moviments en què mira de situar-se, i d’unes quantes reaccions emocionals de desesperació, el protagonista aconsegueix contactar amb el govern, l’empresa que el contracta, una amiga de la seua dona, sa mare i... els segrestadors. Conroy haurà de valer-se del seu enginy per tal de sobreviure, en una cursa contrarellotge que el posa –també a l’espectador– entre les cordes. Una cursa en què la immobilitat i l’agonia dins d’un espai minúscul no deixen d’increpar l’espectador –i de neguitejar-lo fins a l’extrem. Un thriller extraordinari en què l’economia de recursos no impedeix, en absolut, de bastir un film sense escletxes, tot mantenint el suspens i la intriga en l’espectador fins la darrera escena. La crítica que hi destil•la i la denúncia d’una societat contemporània mercantilista i hipòcrita –absurda i deshumanitzada fins al paroxisme– reblen el clau –sobre el taüt claustrofòbic en què el protagonista malda per sobreviure– d’una trama perfectament pensada i calculada, des del primer silenci fosc de Paul Conroy, i fins al darrer alè: el seu i el de l’espectador que s’hi identifica. Rodrigo Cortés ha sabut fer un thriller psicològic intel•ligent en què la referència al famós conte de H.P. Lovecraft, Les rates, és, d’altra banda, un eloqüent homenatge a l’autor nord-americà i, alhora, la millor garantia per a la seua pel•lícula.