Darrerament, dos mitjans de comunicació que s’interessen per L’instant fugaç: al diari El Punt de Girona –concretament, al suplement “Presència”–, Jordi Llavina hi publica una ressenya; i des de Sant Vicent del Raspeig (Alacant), em fan una entrevista a propòsit del poemari. Totes dues atencions m’han fet molta il•lusió, i em recorden que el país encara existeix, de dalt a baix.
Jordi Llavina assevera: «Aquest tercer llibre de Juli Capilla representa un pas endavant qualitatiu respecte de l’anterior, Aimia. (...) El llibre és, certament, ambiciós. A partir de la imatge de dos esquelets abraçats del neolític, recuperats a la ciutat de Màntua –fantàstica troballa per als arqueòlegs afortunats, però també per al poeta–, Capilla construeix un artefacte precís sobre l’instant fugaç de la vida (que, seguint Sòria, no és paradoxal que esdevingui, alhora, un instant etern): “Moribund des del jorn que vas nàixer”, diu en un vers de ressons marquians. El poema sobre el naixement acaba amb uns versos estremidors. Es tracta de la part titulada Eros i Tànatos, en què conviuen poemes tan intensos com el citat amb altres d’un delicat accent moral i social, que poden dur el record d’una certa poesia d’Estellés o Sarsanedas.
El vers de Capilla recull, com una pintura, el “pentinar de l’aixada al guaret” i es fixa en “el blat que els sarraïns feien a les muntanyes”. En el llibre segon, sota la figura impertèrrita de la mort, es refereixen altres temes com és ara la malaltia, l’envelliment, la cadena generacional entre pares i fills. Amb uns quants grans poemes de la primera part, aquí hi ha el pinyol d’un llibre notable».
I, avui mateix, de vesprada, l’entrevista d’Arena García, al programa “Reloj de arena” de Radio San Vicente, en un valencià meridional dolcíssim –el mateix que sent ara que faig classes a Altea, i que conec des de fa molts anys de boca de mon tio i dels cosins que tinc a Alacant–, ha estat generosa i molt professional. Fa goig comprovar que des d’Alacant les coses no són tan negres com les pinten o ens volen fer creure: jo sóc optimista, malgrat tot; i que aquelles iniciatives radiofòniques en valencià que orquestraven als anys seixanta els Lluís Alpera, Antoni Seva i Emili Rodríguez-Bernabeu hi han trobat un relleu ben sòlid, en aquesta gent de Sant Vicent. Felicitats, i gràcies per la vostra atenció.
***
III
Del dia que van nàixer, no se’n recorden pas.
Fet i fet, és així com els nounats del món
fan recompte d’un jorn estrany i inversemblant,
com si no es refiaren d’aquesta màgia insòlita
que consisteix a obrir els ulls perquè el coltell
talle de soca-rel el cordó que els unia
al líquid amniòtic del ventre maternal,
i uns metges delirants s’hi aplicaren al deure
de dur la bossa buida a les escombraries
–els gossos carronyaires ja fa temps que es menjaren
les restes suculentes del seu infantament.
Del dia que vas nàixer, no te’n recordes pas.
Els pares t’han contat que vas veure la llum
en una insigne clínica que ja no existeix:
ara hi ha uns magatzems de gran anomenada,
una immobiliària i una agència de viatges.
Cada volta que hi entres sents una tremolor,
l’adrenalina et puja, perceps una irredempta
gana per fer tots fora, per dir-los paraulotes.
Però hi renuncies, finalment, i acabes
comprant iradament, obscena i compulsiva
segons marquen els cànons del bon capteniment.
Del dia que vaig nàixer, no me’n recorde pas.
Però us assegure que ara mateix faria
totes les mans i mànigues –atesa l’experiència–
per tornar-hi ipso facto, per evitar l’angoixa
de saber que al final d’aquest trajecte o túnel
l’única llum que hi ha té la incòmoda forma
d’un políedre obtús que ens deixa cecs per sempre.
Eros i Tànatos (1a part de L'instant fugaç)
"L'instant fugaç" és un llibre magnífic, Juli, ja ho vaig dir (en públic i en persona) quan tocava. El poema que penges, concretament, a mi em va agradar tant que és el que vaig enregistrar amb la meua pròpia veu el mes de maig, i està ací:
ResponEliminahttp://emilimorant.blogspot.com/2009/05/linstant-fugac-de-juli-capilla.html
De fet, l'he escoltat de nou mentre el llegia, i he advertit una xicoteta diferència entre la versió que penges ací i la impresa/llegida (en el vers 8 dius "s'hi aplicaren al deure", en el llibre "es van aplicar..."). Sona millor la que has penjat ací (potser és alguna cosa de correcció, que al llibre imprés desfa un poc la mesura). Bé, tin-ho present per a quan en facen l'edició crítica ;-)
Gràcies, Emili. Sí, ho tindré present, però no crec que facen cap edició crítica, ni tan sols una reimpressió; però fa goig quan veus que el que escrius agrada. Quin sentit tindria la poesia -i la literatura, en general- si no tinguérem en compte els lectors? La poesia críptica -volgudament obtusa i hermètica, inintel·ligible- és cosa de poetastres vanitosos. Fer-se enendre és la gentilesa del filòsof...
ResponEliminaVaig sentir la teua veu recitant el poema i, la veritat, em va emocionar. Gràcies de tot i anima't a escriure alguna cosa. Ja sé que ja ho fas a través del blog, però podries intentar algun altre format més tradicional, tu ja m'entens. Ànim, doncs.
Apa, quins alexandrins més macos. Ara mateix me'n vaig a escoltar com recita l'Emili Morant.
ResponElimina