Sigur Rós encara sonen en aquell pis solitari

Vaig descobrir els Sigur Rós aquest mateix any, de casualitat, a Palma. Em trobava tancat al pis, tota l’horabaixa enclaustrat estudiant les oposicions i, una nit, després de sopar, vaig començar a fer zàping a la tele (bé, això de fer zàping és un dir, perquè, de fet, el comandament no funcionava, així que havia d’alçar-me cada vegada que volia canviar de canal). Era un pis ben particular aquell; encara m’hi trobe a dins, tot i que ja han passat uns mesos, com si fóra meu o em pertanyera. Són estranys, de vegades, els vincles que establim amb les coses i els objectes. Aquell pis no tenia res d’especial. Ben aviat, era mal de viure-hi: les finestres que donaven al carrer i al pati interior havien estat inutilitzades perquè havien de reformar la frontera de la finca. Una reforma que, de sobte, es va paralitzar, però que va deixar les finestres anul•lades sine die. En el fons, però, aquell pis m’agradava, perquè em va permetre d’estudiar i d’escriure a pler. Tenia tanta intimitat i tant de silenci que em podia concentrar sense problemes. De tan íntim, però, feia por. El pare de l’ama del pis havia estat un dibuixant mallorquí amb un cert nom, i les parets estaven plenes de retrats de la seua esposa, un punt sinistres, però també de dibuixos que havien il•lustrat els diaris palmesans de l’època.
Vaig fer zàping una nit i vaig trobar al Punt 2 els Sigur Rós, que havien tocat al FIB de la darrera edició, la del 2008. Em van sorprendre gratament. A l’endemà, o a l’altre a tot estirar, me’n vaig comprar un DVD a la tenda que tenia tot just baix de casa. Des de llavors que hi estic enganxat. Els Sigur Rós són islandesos, minimalistes; barregen el rock, la música clàssica i altres influències que no sabria desxifrar. Poesia musical, podríem dir-ne. Místics i transcendents. A mi em transporten, m’eleven, em fascinen, m’embriaguen, m’exciten els sentiments, m’inspiren. Són, realment, un món a banda en el panorama musical actual. Els darrers dos mesos que vaig viure en aquell pis solitari van sonar els Sigur Rós moltes nits. Encara ara hi deuen sonar, com hi viu també la meua ànima, si més no una petita part. Són tan estranys els vincles emocionals que establim amb les cases i els objectes... I la música, potser, ens els fan més perdurables.