adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Caràcters dedica les pàgines centrals a Francesc Bodí

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Caràcters dedica les pàgines centrals a Francesc Bodí

Ja tenim un altre número de Caràcters, el 49. I ausades que ha costat de fer... En aquesta ocasió les pàgines centrals li les dediquem al novel•lista valencià Francesc Bodí, autor de L’infidel, Havanera i El soroll de la resta, entre altres obres. Al meu parer, es tracta d'un dels autors més pulcres i interessants que tenim ara com ara al País Valencià. El dossier aplega articles de Toni Cucarella, Ximo Espinós, Maria Àngels Francés i Emili Morant i Llorca, en homenatge a l’escriptor d’Agres (Alacant). A més, el número inclou un article d’Alícia Toledo: «Baltasar Porcel, un gegant de la nostra cultura», una entrevista a Francesc Moll, de Pere Antoni Pons, a propòsit del 75è aniversari de l’editorial degana de les Illes, i un altre de Juli Peretó: «Collita darwinista de 2009».
Pere Rosselló Bover comenta la novel•la Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff i Vicent Usó els llibres El terme de Manacor i Trenc d’alba, de l'enigmàtic Miquel Barceló. Per la seua part, Antoni Prats ha triat el poeta alemany Reiner Kunze.
Tota la revista és plena de ressenyes i articles dels col•laboradors habituals de la revista: Pere Calonge, Lluís Calvo, Adrià Chavarria, Xènia Dyakonova, Josep Antoni Fluixà, Joan Josep Isern, Isabel Clara Moll, Gustau Muñoz, Francesc Pérez i Moragón, Francesc Viadel...
Un número més. I el repte que s'albira en un horitzó ben pròxim: el número 50 de la revista, en la seua segona època. Poca broma, si tenim en compte la situació en què es troba la premsa en la nostra llengua, sobretot al País Valencià.

7 comentaris:

Francesc Mompó24 d’octubre del 2009, a les 3:49
Felicitats, tant per la revista, per la tria de Bodí, com per poder tirar endavant conforme tenim el País.
Salut i Terra
ResponElimina
Respostes
Manel Alonso24 d’octubre del 2009, a les 6:44
Compartisc la teua opinió quan dius que Francesc Bodí és un dels autors més pulcres i interessants que tenim ara per ara al País Valencià. Ara també t'he de dir que mai com ara hem tingut tants bons narradors al País Valencià i a més de la mateixa generació de Bodí, els quals comencen a entrar en una etapa de maduresa creativa que si no res l'esgarra donarà magnífics fruïts.
Pel que ens dius aquest número de la revista, seguint amb la seua línia, estic segur que no tindrà cap desperdici.
ResponElimina
Respostes
esperança24 d’octubre del 2009, a les 9:29
juli: enhorabona per la revista i per l'entusiasme que traspues.
ResponElimina
Respostes
novesflors24 d’octubre del 2009, a les 12:28
Francesc Bodí és un dels meus narradors preferits.
Endavant amb "Caràcters"!
ResponElimina
Respostes
Anònim26 d’octubre del 2009, a les 12:55
I jo que he comprat aquesta vesprada a la llibreria de la Uni el número 48 sense adonar-me que era el de juny... en realitat, és igual, cal no caure en el fetitxisme de l'actualitat, com deia Borges :-) Per cert, t'ho dic ací perquè l'altre post ja comença a quedar avall: el poema de ton pare que poses és realment molt bo. L'he llegit abans de saber de qui era, i fins que no ho he vist he estat convençut que devia ser de Fonollosa, i això son palabras mayores.
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla26 d’octubre del 2009, a les 23:12
David, m'alegra que t'agrade el poema de mon pare. Jo també crec que està molt bé. Ja li diré de part teua.

Quant a Caràcters, és veritat, és una evista que no s'ajusta estrictament a l'actualitat; dóna compte de les novetats, però amb voluntat de perdurabilitat. Gràcies per ser un lector de la revista. T'assegure que costa molt de fer.

Salut!
ResponElimina
Respostes
Príncep de les milotxes4 de novembre del 2009, a les 7:01
I ja t'ho vaig dir fa temps... Per a quan la versió digital penjada a la xarxa?
De què depén?
El coneixement i la comunicació, malauradament, encara no semblen gratuïts del tot.

Com diu Francesc, gràcies per l'esforç.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.