Els Premis Bernat Capó

Ahir vam assistir a la cerimònia de lliurament del “12é Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular”. L’acte es va celebrar al Teatre Auditori del Centre Social de Dénia i va comptar amb la magnífica actuació del grup La Sonora del Maurà, de Pego, i amb Maria Josep Poquet, que s’encarregà de presentar-lo amb la simpatia, la desimboltura i la naturalitat que la caracteritzen. Dotze edicions del premi Bernat Capó en són moltes ja! Cal felicitar a Edicions del Bullent per aquesta iniciativa, que manté ferma i insubornable, a pesar de les retallades pressupostàries que ha patit els darrers anys... Preservar i fomentar les nostres arrels és fonamental a hores d’ara. Saber d’on venim i per què ens captenim d’una determinada manera s’explica en bona mesura coneixent els nostres ancestres; els costums i les tradicions dels nostres avantpassats, que són, encara, els nostres, ni que n’haguem perdut alguns per causa de la modernitat... Si els valencians encara som és perquè encara conservem alguns d’aquests trets diferencials. La llengua és, sens dubte, un dels més representatius, però no n’és l’únic. I és sobre aquestes parcel•les identitàries que incideix el Premi Bernat Capó. Ahir, l’escriptor i periodista que dóna nom al Premi no hi va poder assistir, però ens va parlar per videoconferència amb la gràcia i la generositat de sempre. Els representants de les diverses organitzacions involucrades, també: Edicions del Bullent, Ajuntament de Dénia, Museu Valencià d’Etnologia i Mancomunitat Cultural de la Marina Alta. El guanyador va ser Pep Martorell, per l’obra Devocions marineres a terres valencianes. Llarga vida a aquest premi!

Raspall al Quadern d'El País, per Enric Sòria

Premis

Una vegada, en l’acte de lliurament d’uns premis literaris coneguts de Barcelona, un dels membres del jurat –un excel•lent crític, d’altra banda– va assegurar que n’hi havia massa, de premis literaris en català. Jo, que formava part del jurat, em vaig quedar una mica perplex. L’asseveració em va semblar agosarada i, crec encara, que caldria matisar-la des de dos punts de vista: quantitatiu i qualitatiu. Només des d’una d’aquestes perspectives em sembla que l’afirmació fa cabal. Si ens atenem al primer paràmetre, comprovem que, efectivament, hi ha molts premis arreu dels Països Catalans. (Ara, però, una mica menys perquè n’han desaparegut alguns –o n'han rebaixat el pressupost–, almenys al País Valencià, que és el territori que millor conec.) Pel que fa a la qualitat, però, la qüestió ja no està tan clara. Sí, n’hi ha molts, però l’interès, la quantia i la projecció pública de la majoria són irrisoris. Són premis que no garanteixen una edició i una distribució homologades. Si em permeten una apreciació personal, crec que els premis són, per a molts escriptors –i, sobretot, per als que hi aspiren–, gairebé l’única possibilitat de publicar –en alguns gèneres, com ara la poesia, això encara s’accentua més. I per això em semblen positius, els premis. Més encara quan aquests, ben sovint, han fet un paper normalitzador molt apreciable. Al meu parer, crec que com més premis, millor; això sí, caldria que les institucions que els convoquen tingueren una especial cura a difondre com cal les obres premiades, a distribuir-les a través d’editorials serioses, i a preveure, econòmicament, les dotacions que pertoquen. Només així garantiríem uns graus mínims de professionalizació de l’escriptor català. Encara un altre apunt: els premis haurien de ser anònims i el jurat hauria de canviar periòdicament. D’aquesta manera ens asseguraríem uns mínims d’honestedat professional –no totalment, però. Hi guanyaríem tots. I hi guanyaria la literatura; catalana, per descomptat.

Publicat a Serra d'Or, novembre de 2010, núm. 611

Sukkwan Island

Tal com diu a la solapa interior, David Vann recorda, per la manera de fer i la temàtica, al Cormac McCarthy de La carretera. De fet, els protagonistes de la novel•la de Vann són també un pare i un fill que lluiten per sobreviure en un ambient hostil. Si a la novel•la de McCarthy el context era apocalíptic, ara ens trobem en una illa d’Alaska, assotada pel fred i les inclemències del temps. Els protagonistes de Sukkwan Island, en Roy i el seu pare, del qual no sabem el nom fins ben avançat el relat, marxen a una illa deshabitada per trencar amb tot i tothom, impel•lits per en Jim, el pare, que fuig d’ell mateix, del seu fracàs vital, arrossegant el fill i agafant-s’hi alhora, com si es tractara de la darrera persona que el té encara en consideració, després de dos fracassos matrimonials. A poc a poc, però, es deixa entreveure que el pare és un sapastre que no sap fer res i que l’espifia una vegada i altra, de manera que es veuran obligats a lluitar per sobreviure fins que... A la novel•la hi ha un punt d’inflexió que no desvetllaré per no aixafar les expectatives d’un potencial lector. Resulta una mica sorprenent i, si més no en un principi, una mica forçat. De mica en mica, però, el lector acabarà per assumir el fet, tot encabint-lo en el context de desraó en què s’insereix la història. Un context presidit per l’absurd, la irracionalitat i l’arbitrarietat de bona part de les accions humanes, on les casualitats insidioses poden capgirar el sentit d’una existència i, fins i tot, incidir i trastocar el destí dels altres. Sense arribar al nivell i a la intensitat de La carretera, Sukkwan Island es deixa llegir d’una tirada, de manera fluïda i anhelosa. No està gens malament si tenim en compte que es tracta de la primera novel•la de l’autor. No debades, ha estat un èxit de públic i de crítica als Estats Units, i també a França.

L’enyor de l’úter matern

M’he llegit d’una tirada Marcos Montes, el darrer llibre publicat per David Monteagudo, que es va donar a conèixer no fa gaire temps amb Fi. És un llibre molt breu, que es llegeix fàcilment, el contingut del qual no és sobrer, més enllà de la senzillesa de la trama: uns miners queden atrapats en una mina després d’un esllavissament i malden per sortir-ne sans i estalvis. Ultra les discussions, les manies i les tensions entre els miners que una situació extrema com aquesta posa a flor de pell, el més interessant del llibre són els sentiments i les sensacions que provoca en el lector. La necessitat d’estar sol, enmig d’un món abassegat d’informació i tafaneries prescindibles, és el que constata obertament l’autor. I els pensaments que hi aboca, d’enyor d’un temps ja perdut per sempre, amb la infantesa i la joventut com a etapes vitals, verges, en què el món és viscut molt més intensament, amb il•lusió i ingenuïtat, no són tampoc menyspreables: “Tenim tan poques ocasions silencioses en el nostre dia a dia, tan pocs moments d’autèntica quietud, sense presses, sense música, sense cap pantalla al davant, sense estímuls ni obligacions... Quan ho aconseguim, quan ens aturem en un d’aquests moments de pau, la ment reconeix sensacions de fa molts anys... Hi troba aquell sol de la infantesa, i els sons del fons del paisatge, en tardors i primaveres remotes, quan el món era nou cada dia”. Aquest llibre de David Monteagudo m’ha recordat d’immediat un article publicat per Manuel Baixauli ara fa unes setmanes a El País en què, a propòsit dels miners atrapats a Xile, ara ja feliçment rescatats (un espectacle mediàtic obscè), hi plantejava que trobava fascinant la sensació que devia haver tingut –o que ell hauria sentit– si haguera estat l’últim a eixir-ne, de la mina. Potser, Baixauli podria subscriure aquestes paraules pronunciades per Marcos Montes, el protagonista del títol homònim de la novel•la signada per en David Monteagudo: “Gairebé li fa pena abandonar les profunditats, l’acollidora foscor que li ha permès submergir-se en els records d’infantesa i d’adolescència tardana; (...) En aquell estat d’ànim, la idea d’emergir a través de l’ascensor d’extracció cap a la llum agra i encegadora del dia gairebé se li fa desagradable”.

Valencianistes en la postguerra

“Si no empeltem el valencianisme als nous corrents de modernitat alternatius i si, a més, ens deslliguem totalment de l’evolució de Catalunya, ens veurem abocats, en el millor dels casos, a un estatus subordinat en tots els fronts; i en el pitjor, a la desaparició. Per això, totes les maniobres actuals d’arrecerar-se sota les ales, ara no de Lo Rat, sinó de les gavines del Partit Popular, de refugiar-se en un particularisme innocu, autoreferencial, disgregador i de curt abast, de renegar dels llaços d’unió amb Catalunya, no sols són estèrils perquè no aporten valor afegit al valencià per a competir amb altres llengües i cultures (i, per tant, aquest no té gens d’atractiu, és sobrer), sinó que recorden antigues maniobres que, al capdavall, només van servir perquè el ‘règim’ legitimés la seua actuació, ampliés la seua base de poder i l’utilitzés en benefici propi quan es va veure en perill”.

Faust Ripoll Domènech: Valencianistes en la postguerra, Afers, Catarroja-Barcelona, 2010.

Raspall al Posdata (Levante-emv)

Hui, després d'un mal dia a l'institut (no sabeu com n'estan, de cerrils, els adolescents... fins al punt que, de vegades, em fa l'efecte que treballe en un centre penitenciari...). Hui, dic, la sorpresa d'una ressenya sobre Raspall al Posdata, que no m'esperava perquè ja havia eixit una generosa notícia sobre el llibre a la secció "Panorama", del mateix rotatiu, dilluns passat. I, què voleu que us diga? M'ha fet molta il·lusió, la veritat, perquè la ressenya (signada per la periodista Purificació Mascarell) traspuava una lectura atenta, un coneixement profund sobre el tema, un domini esplèndid del gènere poètic, i una generositat que em fa envermellir de vergonya... Aquestes coses ens redimeixen i ens animen a continuar, als que escrivim. La satisfacció més gran d'un autor és que els lectors arriben a gaudir amb allò que fas, amb allò que escrius, amb allò en què has dipositat esforç, temps, ganes, energies... Publicar és comunicar: arribar a la gent, i que la gent arribe a tu pel camí de l'escriptura, grimpant a poc a poc entre les línies -els versos- d'un poema, fins arribar a l'ànima, a l'essència, del que escriu.

Solituds de l’Anna, de Jordi Sierra i Fabra

Ho confesse: no havia llegit res de Jordi Sierra i Fabra. (Hi ha tantes coses que no he llegit...) Enguany, però, he tingut l’oportunitat de llegir una novel•la seua, Solituds de l’Anna, lectura obligatòria per als meus alumnes de 4t d’ESO –i per a mi, és clar. M’ha sorprés gratament aquest llibre. És una novel•la molt interessant, tant per als joves adolescents com per a un públic adult. Potser aquesta és la seua virtut principal. Encara més, jo diria que hauria de ser de lectura obligada per als pares que tenen fills en plena adolescència. És una novel•la molt atrevida. Posa el dit a la nafra en un tema que, ho vulguem o no, ben sovint és encara tabú en la nostra societat: la sexualitat dels adolescents, que és una cosa ben real, indefugible, palmària. O és que no recordem que és en aquesta època que les hormones ens van a mil per hora? Sierra i Fabra ha encarat aquest tema amb valentia, sense embuts, sense complexos ni pèls a la llengua. A més, hi demostra la seua mestria narrativa tot dosificant la informació a poc a poc, mostrant-nos les diverses perspectives sobre un tema no massa ben assimilat socialment. I tot plegat ho fa sense caure en la moralitat barata, sinó sospesant la realitat del sexe en uns anys que resulten crucials per a la vida dels nostres adolescents en molts aspectes, no únicament des del punt de vista sexual. Jordi Sierra i Fabra és un autor d’ofici amb una obra immensa.