diumenge, 14 de novembre del 2010

L’enyor de l’úter matern

M’he llegit d’una tirada Marcos Montes, el darrer llibre publicat per David Monteagudo, que es va donar a conèixer no fa gaire temps amb Fi. És un llibre molt breu, que es llegeix fàcilment, el contingut del qual no és sobrer, més enllà de la senzillesa de la trama: uns miners queden atrapats en una mina després d’un esllavissament i malden per sortir-ne sans i estalvis. Ultra les discussions, les manies i les tensions entre els miners que una situació extrema com aquesta posa a flor de pell, el més interessant del llibre són els sentiments i les sensacions que provoca en el lector. La necessitat d’estar sol, enmig d’un món abassegat d’informació i tafaneries prescindibles, és el que constata obertament l’autor. I els pensaments que hi aboca, d’enyor d’un temps ja perdut per sempre, amb la infantesa i la joventut com a etapes vitals, verges, en què el món és viscut molt més intensament, amb il•lusió i ingenuïtat, no són tampoc menyspreables: “Tenim tan poques ocasions silencioses en el nostre dia a dia, tan pocs moments d’autèntica quietud, sense presses, sense música, sense cap pantalla al davant, sense estímuls ni obligacions... Quan ho aconseguim, quan ens aturem en un d’aquests moments de pau, la ment reconeix sensacions de fa molts anys... Hi troba aquell sol de la infantesa, i els sons del fons del paisatge, en tardors i primaveres remotes, quan el món era nou cada dia”. Aquest llibre de David Monteagudo m’ha recordat d’immediat un article publicat per Manuel Baixauli ara fa unes setmanes a El País en què, a propòsit dels miners atrapats a Xile, ara ja feliçment rescatats (un espectacle mediàtic obscè), hi plantejava que trobava fascinant la sensació que devia haver tingut –o que ell hauria sentit– si haguera estat l’últim a eixir-ne, de la mina. Potser, Baixauli podria subscriure aquestes paraules pronunciades per Marcos Montes, el protagonista del títol homònim de la novel•la signada per en David Monteagudo: “Gairebé li fa pena abandonar les profunditats, l’acollidora foscor que li ha permès submergir-se en els records d’infantesa i d’adolescència tardana; (...) En aquell estat d’ànim, la idea d’emergir a través de l’ascensor d’extracció cap a la llum agra i encegadora del dia gairebé se li fa desagradable”.

4 comentaris:

  1. M'encanta el teu bloc. És un aparador ben interessant per trobar un poquet d'aquesta cultura nostra tan malalteta. D'ací dues setmanes vull anar per Vilallonga. A veure si ens fem eixa cervesa que fa massa temps que ens devem.

    ResponElimina
  2. Manel, no dubtes a cridar-me! Ja és hora que ens vegem i ens contem les penes del món de l'ensenyament...

    ResponElimina
  3. M'encanten els articles del Baixauli al Quadern. Són pura literatura. Llàstima la seua brevetat. A veure quan m'anime i em compre L'home del manuscrit!

    Gemma

    ResponElimina
  4. L'home manuscrit és una de les novel·les valencianes més destacades dels darrers anys!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.