dissabte, 10 de març del 2012

Trescant per la muntanya


Aquest matí he tornat a pujar a la Llacuna, la muntanya de Vilalloga que s’enfila costera amunt cap a Forna, la Vall de Gallinera, l’Orxa... Feia més de tres mesos que no hi anava. Exactament, des del 27 de novembre de l’any passat, tres dies abans de l’operació. Com que el darrer dia que vaig anar a rehabilitació em van dir que ja podia pujar costeres, no m’ho he pensat gens ni miqueta. Ha estat un ascens tranquil, perquè no podia –ni devia– forçar la màquina. Ha estat una pujada costosa però del tot gratificant. Tornar a acaronar un paisatge conegut i estimat, després de tant de temps, ha estat per a mi una alegria. La natura, fins i tot, m’ha fet un regal inesperat. Quasi al cim de la muntanya, un esquirol molt bonic s’ha creuat amb mi. S’ha clavat enmig de la carretera i, després d’escrutar-me una estoneta breu, se n’ha anat, trepant per un garrofer fins a una branca, per desaparèixer tot d’una. Des de la Llacuna he pogut vore una altra vegada els poblets de la Safor i la línia de la costa fins a Cullera, del costat de València; i les muntanyes de la Marina arrenglerades en línies successives i irregulars. Sent que aquest paisatge em pertany, tant com pertany jo al meu paisatge.

3 comentaris:

  1. Afortunadament, malgrat tots els malgrats, ens resten les muntanyes, l'alé del vent i la remor dels arbres. I prop de casa.

    ResponElimina
  2. Sí, de moment, les retallades no arriben a la muntanya. No els donem idees als polítics, per si de cas...

    Salut!

    ResponElimina
  3. Eixa última sensació la subscric des que tinc ús de raó.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.