“Tour de France, Tour de France...”

Hui se celebra l’etapa decisiva del Tour de França, una contrarellotge entre Bordeus i Pauillac en què el corredor espanyol Alberto Contador mesurarà les seues forces amb el luxemburguès Andy Schleck. El ciclisme és un esport admirable. L’esport èpic per antonomàsia en què el sofriment n’esdevé l’essència primera. Una essència o un component consubstancial. Els que el practiquen ho saben molt bé. En una època llunyana jo el vaig practicar a un nivell totalment amateur amb els amics Jose i Javi, a Pedralba. Jo era prou roïnet en aquest esport, la veritat, però en tinc molt bon record, sobretot de la companyia dels meus amics, els quals em van transmetre la passió per aquest esport en què el sofriment, en contrapartida, esdevé bellesa pura, sobretot als ulls de l’espectador. Perquè el corredor quan és al damunt de la bicicleta ben sovint maleeix el dia que va decidir dedicar-se al ciclisme. (Quantes vegades em vaig dir en una ascensió que no tornaria a pujar-me a la bicicleta i, tanmateix, hi tornava fins i tot l’endemà d’haver tingut aquest pensament tan racional.)
Precisament ahir vaig acabar de llegir El ciclista, de l’holandès Tim Krabbé, tot un personatge aquest escriptor dels anomenats Països Baixos. Campió d’escacs en la seua joventut, ja havia fet 29 anys quan va decidir reprendre certa dedicació a les curses per a aficionats. Curses importants, però, perquè hi participaven també els que anys a venir serien figures mundials del ciclisme: Merckx, Gaul, Van Impe, Kuiper, Zoetemelk, Thévenet... I estava a l’altura de tots ells! Krabbé va fer tard per al ciclisme. Si ho haguera pensat abans, és ben probable que s’hi haguera pogut dedicar professionalment. De tot plegat parla a El ciclista, la narració d’una cursa en concret, la del Tour del Mont Aigoual, en què Krabbé insereix també l’anecdotari d’un munt de curses més en què va participar com a corredor o com a cronista esportiu. Aquest és un llibre singular que farà les delícies dels amants del ciclisme. M’ha agradat, sobretot, la sinceritat i la valentia transmesa per l’autor. Diu coses que potser no són políticament correctes, com ara quan parla del fet que tots els corredors, i els esportistes en general, volen guanyar i que la gran majoria són mal perdedors (“Ser un buen perdedor es una evasión despreciable, un insulto al espíritu deportivo”, p. 149). O quan assegura que els corredors s’acarnissen amb els rivals quan hi veuen la mínima flaquesa (a quin tomb vénen, doncs, les queixes quan Contador va accelerar aprofitant que a Schleck se li va trencar la cadena? Mala sort, tu, que això és una competició i tots volen guanyar-la i, a més, la maquinària també hi compta, com en la Fórmula 1). S’imaginen vostès una cursa ciclista en què ningú volguera guanyar? Perdria tot l’al•licient. La picaresca forma part, també, de l’esport. I, si no, que no li ho diguen a Maradona quan va marcar aquell gol “con la ayuda de Dios”.
Acabe aquest post sentint aquell famós Tour de France, de Kraftwerk, i No tengo tiempo, d’Azul y Negro. Quins temps... Que guanye el millor (o el més espavilat).

Tim Krabbé: El ciclista, Los libros del lince, Barcelona, 2010, 154 pàgines.

Folksona

Enguany ha començat l'estiu de la millor manera. Laia i Jordi han fet la seua primera eixida de llarga durada -una setmana- i se n'han anat de campament. Un campament, però, especial, el Folksona. Per als nostres fills era la primera vegada que hi anaven. El Folksona, però, ja va per la quarta edició. Organitzat per la gent de Tres Fan Ball, es reuneixen durant una setmana per assajar un concert que fan el darrer dia, amb la presència dels pares i de les mares. Hi han participat una trentena de xiquets i joves d'arreu del País Valencià, entre 8 i 16 anys. El leitmotiv de l'edició d'aquest any era "Les cançons que jo cante". La setmana ha tingut lloc a Agullent, a l'ermita de sant Vicent Ferrer, a tocar del poble i d'una pinada que feia una frescor molt agradable. També van tindre com a convidats al mític cantant Paco Muñoz, i als cantadors Apa i Teresa. El darrer dia, el del concert, va ser molt emotiu, molt. En l'atmosfera, hi surava un ambient de companyonia i d'amistat molt bonic, i la constatació de fer música i cultura en valencià. En definitiva, uns dies de convivència molt interessants per als nostres fills, perquè coneixen altra gent i aprenen música tradicional valenciana. I tot plegat sense cap de subvenció institucional. Laia i Jordi han tornat entusiasmats. I tornaran l'any vinent! Enhorabona per als organitzadors. Aquesta és una magnífica iniciativa.

Espai del Llibre també celebra l'Any Borja

La revista Espai del Llibre, editada per la XIEC (Xarxa d’Institucions d’Estudis Comarcals), i que es fa ressò de les novetats bibliogràfiques de les Comarques Centrals Valencianes, acaba de publicar el número 12. Per a celebra-ho, la revista ha fet un número especial en què es reflexiona sobre L’Any Borja, que té lloc principalment a Gandia, però amb ressons a d’altres ciutats i pobles de les Comarques Centrals Valencianes (Xàtiva, Castelló de Rugat, les Valls de Gallinera i d’Ebo) i d’àmbit internacional (Barcelona, Roma, Saragossa i Madrid). Així, l’article de portada és de l’historiador Francesc Pons Fuster sobre les darreres novetats que Josep Piera ha escrit entorn del sant valencià. A més a més, s’hi inclou una entrevista a Pep Gimeno, “Botifarra”, de Xavier Aliaga; un reportatge sobre el III Congrés de la Vall d’Albaida, celebrat el passat mes de març, i tot de ressenyes sobre les novetats bibliogràfiques publicades per les diverses institucions que integren les CCV, i d’altres editorials comercials que hi estan vinculades o que publiquen llibres d’autors o premis d’aquestes comarques.
A l’editorial s’afirma que “L’Any Borja ens ofereix, de Gandia estant, tot d’actes culturals –d’història, literatura, música, teatre, religió, art, tradició popular, cinema...– de gran interés a propòsit d’un dels valencians més universals. Actes que han traspassat ja les nostres fronteres i que demostren la maduresa cultural i el dinamisme de les Comarques Centrals Valencianes”.
Les diverses institucions comarcals que integren la XIEC reparteixen la revista entre els seus socis, però també es pot adquirir de manera gratuïta en alguns punts de venda habituals, com ara la Llibreria Ambra.

Identitat suplantada

En aquests dies d'exaltació patriòtica, atesa la victòria de "la roja", constate, amb indignació i llàstima alhora, que el meu poble celebra també la victòria dels altres com si fóra seua. Enarboren banderes alienes i canten himnes espuris. El que més m'entristeix, però, és el fet que aquests conterranis meus fan compatible una identitat refractària basada en la diferència amb l'estructura monolítica que proclamen -i han defensat des de sempre i per sempre- els ideòlegs de l'únic Estat factible (espanyol, és clar). Ignoren, però, els meus paisans, que aquella predisponibilitat seua envers la diversitat és rebutjada de totes totes pels espanyols de pro; més encara, ells voldrien estirpar qualsevol indici multicolor, per innocent que fóra, fins i tot els més adotzenats i innocus, com ara aquest capteniment fidel que ostenten, de manera tan inconscient com heterodoxa, càndidament, els meus estimats veïns del meu poble, de rendiment i ofrena (en la llengua pròpia!) a les glòries d'un país que sempre s'ha mostrat hostil envers els nostres interessos. I, al costat, com sempre, la dissidència dels germans del nord: absolutament admirable, digna d'enveja, a imitar.

Mala premsa

Els mitjans de comunicació en la nostra llengua van de mal borràs. Aquest any hem assistit a una davallada sense precedents de la presència de capçaleres en català als quioscos valencians. El Punt i Saó ja no es troben als punts de venda habituals i només es poden adquirir per subscripció. La revista infantil Camacuc ha deixat de rebre les subvencions institucionals per part de la Generalitat Valenciana –com Saó– i ha desaparegut del panorama periodístic valencià. És obvi que el “nostre” govern no només ha incomplit la promesa de subvencionar les versions en valencià dels principals diaris autòctons –formulada pel mateix president, Francisco Camps, l’any 2005– sinó que, a més, ha retirat les que destinava a capçaleres amb una trajectòria informativa i professional impecable. Ara com ara, al País Valencià el panorama periodístic en català ha quedat exclòs dels canals de difusió tradicionals. Ens queda, per sort, Internet, amb tot d’iniciatives meritòries (VilaWeb, Pàgina 26, L’Informatiu...), però minoritàries; les publicacions especialitzades, universitàries o no; alguna capçalera catalana, com ara El Periódico, que encara arriba al País Valencià (el diari Avui, en canvi, també ha deixat de distribuir-s’hi!), el setmanari El Temps i les revistes locals i comarcals, com ara Espai del Llibre, Crònica, etc. El cas més sagnant, però, és el de la TV3. Els darrers anys els repetidors que fan possible la recepció dels diversos canals de la televisió pública catalana a terres valencianes han estat clausurats progressivament, a instàncies –ai las!– del govern del PP de la Comunitat. Fet i fet, la política d’apartheid del senyor Camps atempta, a les clares, contra el dret a la lliure informació i contra els principis bàsics de la democràcia. Més encara, la seua política, quant als mitjans de comunicació, és i ha estat sectària, perquè ha primat les concessions de ràdio i televisió majoritàriament a canals o emissores afins al seu règim. Tant de bo que la “Iniciativa Legislativa Popular” portada recentment per Acció Cultural del País Valencià al parlament català aconseguisca de restablir les emissions dels diferents canals en català al País Valencià.

Publicat a Serra d'Or, juliol de 2010

Lalomanu

Avui m’arriba des de Canberra, Austràlia, un llibre de poemes del meu cosí Jorge Salavert: Lalomanu. Ha estat una alegria immensa poder rellegir aquest llibre tan emotiu i sincer; colpidor i terrible alhora, sobre el dolor d’un pare per la pèrdua d’una filla. Ja havia parlat a bastament sobre el fet en aquest blog, de les doloroses circumstàncies que van provocar la desaparició de Clea Salavert. D’alguna manera, però, Clea perdura encara en la memòria dels qui “l’hem coneguda”, ni que siga indirectament, en el cor dels qui se l’han estimada i dels qui ens l’estimarem per sempre més, a pesar de la mort, més enllà de la vida. Aquest llibre demostra que més enllà de la mort la vida de les perones que ens estimem hi perdura encara. Un llibre positiu, al capdavall, i valent, perquè no es resigna a donar per finiquitada una existència, perquè d’alguna manera, sibil•lina o subreptícia o màgica o com Déu vulga que siga, es palesa que la vida és enterca, i que Clea és ací, entre nosaltres, almenys fins que acabem per reunir-nos amb ella algun dia... Enhorabona, Jorge!
Tot seguit us n’oferisc un tast, de Lalomanu, un poemari escrit majoritàriament en anglès, però també en català i en castellà.

Post-traumatic stress disorder

Ha plorat molt, plora i encara li queda per plorar.
El seu present està sempre ancorat al passat,
i avui, mentre agafa els plats i els neteja,
alça els ulls i mira com cau la tarda,
i la foscor es clava dins el seu cor per la finestra.
La seva mirada s’extravia, i viatja
lluny, molt lluny d’aquesta llar
i d’aquestos moments plens d’afers quotidians
i sense gaire transcendència.
Més enllà de la finestra creu veure
una vegada més l’arc de l’aigua.
És un altre flashback d’horror,
i el pànic s’apodera d’ell durant dècimes de segon.
Ara mateix podria deixar caure els gots o els plats
i tirar a córrer, fugint de la por,
escapant un altre cop del record,
escapolint-se d’aquest dolor
en què s’ha convertit la seva vida.

I tanmateix, hi ha dies quan s’asseu esperant
una trucada que mai arriba,
una mirada que no s’amague al silenci,
algú que li escolte plorar
que no siga la seva dona.

I tanmateix, es pregunta si pot ser la veritat
que ell els siga tan difícil d’escoltar,
si el seu dolor pot ser tan cru que els creme,
si pot ser que passen els messos sense sentir
el recolzament de veus conegudes,
o els sospirs de la lluna i el sol.

I tanmateix, vol saber quan les ombres del terror
deixaran de perseguir-lo, quan els records
dels ullals de l’aigua es fondran
a les sorres daurades de Lalomanu.

***

Post-traumatic stress disorder

He has cried a lot, he still cries and has long to cry yet.
His present is forever anchored in the past,
and today, as he grabs the plates and washes them up,
he has looked up and seen how evening falls,
and darkness has broken into his heart through the window.
His gaze gets lost, and travels
far, very far away from this home
and from these moments full of daily affairs
without much significance.
Beyond the window he thinks he can see
once again the arc of the water.
It is yet another flashback of horror,
and panic takes control of him for some tenths of a second.
He could right now drop the glasses and plates
and make off into a run, fleeing from fear,
escaping yet again from the memory,
running away from the pain
his life has become.

However, there are days when he sits down and waits
for a phone call that never comes,
for a gaze that does not hide within silence,
for someone who may listen to his crying
other than his own wife.

However, he asks himself if it might be true
that he is too difficult for them to listen to,
if his pain might be so raw that it burns them,
if months may go by without him feeling
the support of known voices
or the sighs of the moon and the sun.

However, he would like to know when the shadows of terror
will stop hounding him, when the memories
of the water’s fangs will melt
into the golden sands of Lalomanu.

Joan Maragall: Elogi de la Bellesa

Enguany se celebra el 150é aniversari del naixement del poeta Joan Maragall. La història literària el considera “el primer escriptor modern en la nostra llengua”. A més de poeta, però, fou un periodista prolífic i un gran intel•lectual molt respectat i influent en la seua època. Amb motiu de l’efemèride, Bromera publica una antologia de la seua poesia –elaborada pel crític Pere Calonge, que n’ha tingut cura també de l’estudi introductori. A més a més, el recull aplega els Elogis, on l’autor barceloní exposa el seu programari poètic, l’anomenada “teoria de la paraula viva”.

Maragall pertany a una època –a cavall entre finals del segle XIX i primeries del XX– en què valencians i catalans es llegien mútuament, i hi mantenien relacions intel•lectuals fructíferes. Els lletraferits catalans van ser coneguts –i admirats– al cap i casal, i hi exerciren una influència notable. No debades, la ciutat de València va dedicar alguns carrers a alguns dels escriptors catalans del XIX més eixerits, com és el cas de Joan Maragall, i també d’Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer, posem per cas. Cosa que ja no va passar després, per raons històriques conegudes.
Tot i que Maragall va ser repudiat injustament pels noucentistes, i que ha estat menystingut al llarg del segle passat i, en gran mesura, fins a l’actualitat, està considerat un dels clàssics de la poesia en la nostra llengua. Maragall va escriure només cinc poemaris: Poesies (1895), Visions & cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). Podria fer la impressió que la seua obra és relativament escassa, breu en extensió, però Maragall sabia què havia de dir i com dir-ho (dues qüestions cabdals per a un escriptor, si fem cas de les digressions sobre la literatura esbossades pel cèlebre Gabriel Ferrater); i això respon en bona mesura a la seua contenció verbal, a “la teoria de la paraula viva”. Amb cinc poemaris, doncs, Joan Maragall en va tindre prou i de sobres. Poemes com ara “Oda nova a Barcelona”, “Oda a Espanya”, “La vaca cega”, “El comte Arnau” o “Cant espiritual” en són una bona prova.
Els temes que freqüenta el poeta català són l’amor, la paraula poètica, la catalanitat, la natura, el poble i Déu. Tots aquests motius temàtics es poden concentrar en un de sol: la Bellesa, perquè hi conflueixen com si es tractaren d’apèndixs d’un mateix corpus estètic, i que el mateix Maragall va explicar en Elogi de la poesia: “Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la Bellesa a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador”.
Maragall parteix de la bellesa de la vida, i la natura n’és, per a ell, l’exponent més directe. Així les coses, el poeta ha de saber interpretar aquesta bellesa natural, proporcionada pel Creador, i fer-la partícip a la resta dels humans. El poeta esdevé d’aquesta manera una mena de torsimany, de mèdium entre el diví –que es manifesta en la bellesa natural– i l’home corrent. I per tal de reeixir en aquesta funció d’intèrpret, ha de limitar la retòrica del poema, en benefici de l’espontaneïtat –“la paraula viva”–, d’ací la brevetat i l’economia de recursos de la seua obra. Aquesta tendència per la bellesa natural i per la senzillesa de l’expressió explica també l’estima del poeta pel paisatge, la ruralia i la gent senzilla, i per la llengua del poble, la qual cosa el portarà al catalanisme de caire regionalista. Un tímid sentit identitari reforçat per la desfeta de les guerres colonials, sobretot arran de la pèrdua de Cuba, i la consegüent crisi del 98.
Maragall va viure intensament. Pare de tretze fills i un dels maître à penser del catalanisme del moment, va saber bastir una obra duradora, per bé que l’ús d’un model lingüístic prefabrià –i la maledicència dels seus contemporanis– el van condemnar a les prestatgeries. Aquesta antologia de Pere Calonge ens permet de rescatar una de les figures claus de la poesia catalana moderna. L’estudi preliminar ens ajuda a conèixer la seua biografia, la seua evolució ètica, estètica i política, els detalls més interessants sobre la seua obra. A la selecció poètica, cal afegir-hi la inclusió –encertadíssima– dels tres Elogis, on l’autor parla “de viva veu” de les seues idees sobre la paraula, la poesia i el poble. Sembla que a partir d’ara la figura i l’obra de l’avi dels actuals germans Paqual i Ernest Maragall seran una mica més valorades que no abans.

Publicat a L'Illa, núm. 54, primavera 2010