L’enyor de l’úter matern

M’he llegit d’una tirada Marcos Montes, el darrer llibre publicat per David Monteagudo, que es va donar a conèixer no fa gaire temps amb Fi. És un llibre molt breu, que es llegeix fàcilment, el contingut del qual no és sobrer, més enllà de la senzillesa de la trama: uns miners queden atrapats en una mina després d’un esllavissament i malden per sortir-ne sans i estalvis. Ultra les discussions, les manies i les tensions entre els miners que una situació extrema com aquesta posa a flor de pell, el més interessant del llibre són els sentiments i les sensacions que provoca en el lector. La necessitat d’estar sol, enmig d’un món abassegat d’informació i tafaneries prescindibles, és el que constata obertament l’autor. I els pensaments que hi aboca, d’enyor d’un temps ja perdut per sempre, amb la infantesa i la joventut com a etapes vitals, verges, en què el món és viscut molt més intensament, amb il•lusió i ingenuïtat, no són tampoc menyspreables: “Tenim tan poques ocasions silencioses en el nostre dia a dia, tan pocs moments d’autèntica quietud, sense presses, sense música, sense cap pantalla al davant, sense estímuls ni obligacions... Quan ho aconseguim, quan ens aturem en un d’aquests moments de pau, la ment reconeix sensacions de fa molts anys... Hi troba aquell sol de la infantesa, i els sons del fons del paisatge, en tardors i primaveres remotes, quan el món era nou cada dia”. Aquest llibre de David Monteagudo m’ha recordat d’immediat un article publicat per Manuel Baixauli ara fa unes setmanes a El País en què, a propòsit dels miners atrapats a Xile, ara ja feliçment rescatats (un espectacle mediàtic obscè), hi plantejava que trobava fascinant la sensació que devia haver tingut –o que ell hauria sentit– si haguera estat l’últim a eixir-ne, de la mina. Potser, Baixauli podria subscriure aquestes paraules pronunciades per Marcos Montes, el protagonista del títol homònim de la novel•la signada per en David Monteagudo: “Gairebé li fa pena abandonar les profunditats, l’acollidora foscor que li ha permès submergir-se en els records d’infantesa i d’adolescència tardana; (...) En aquell estat d’ànim, la idea d’emergir a través de l’ascensor d’extracció cap a la llum agra i encegadora del dia gairebé se li fa desagradable”.

Valencianistes en la postguerra

“Si no empeltem el valencianisme als nous corrents de modernitat alternatius i si, a més, ens deslliguem totalment de l’evolució de Catalunya, ens veurem abocats, en el millor dels casos, a un estatus subordinat en tots els fronts; i en el pitjor, a la desaparició. Per això, totes les maniobres actuals d’arrecerar-se sota les ales, ara no de Lo Rat, sinó de les gavines del Partit Popular, de refugiar-se en un particularisme innocu, autoreferencial, disgregador i de curt abast, de renegar dels llaços d’unió amb Catalunya, no sols són estèrils perquè no aporten valor afegit al valencià per a competir amb altres llengües i cultures (i, per tant, aquest no té gens d’atractiu, és sobrer), sinó que recorden antigues maniobres que, al capdavall, només van servir perquè el ‘règim’ legitimés la seua actuació, ampliés la seua base de poder i l’utilitzés en benefici propi quan es va veure en perill”.

Faust Ripoll Domènech: Valencianistes en la postguerra, Afers, Catarroja-Barcelona, 2010.

Raspall al Posdata (Levante-emv)

Hui, després d'un mal dia a l'institut (no sabeu com n'estan, de cerrils, els adolescents... fins al punt que, de vegades, em fa l'efecte que treballe en un centre penitenciari...). Hui, dic, la sorpresa d'una ressenya sobre Raspall al Posdata, que no m'esperava perquè ja havia eixit una generosa notícia sobre el llibre a la secció "Panorama", del mateix rotatiu, dilluns passat. I, què voleu que us diga? M'ha fet molta il·lusió, la veritat, perquè la ressenya (signada per la periodista Purificació Mascarell) traspuava una lectura atenta, un coneixement profund sobre el tema, un domini esplèndid del gènere poètic, i una generositat que em fa envermellir de vergonya... Aquestes coses ens redimeixen i ens animen a continuar, als que escrivim. La satisfacció més gran d'un autor és que els lectors arriben a gaudir amb allò que fas, amb allò que escrius, amb allò en què has dipositat esforç, temps, ganes, energies... Publicar és comunicar: arribar a la gent, i que la gent arribe a tu pel camí de l'escriptura, grimpant a poc a poc entre les línies -els versos- d'un poema, fins arribar a l'ànima, a l'essència, del que escriu.

Solituds de l’Anna, de Jordi Sierra i Fabra

Ho confesse: no havia llegit res de Jordi Sierra i Fabra. (Hi ha tantes coses que no he llegit...) Enguany, però, he tingut l’oportunitat de llegir una novel•la seua, Solituds de l’Anna, lectura obligatòria per als meus alumnes de 4t d’ESO –i per a mi, és clar. M’ha sorprés gratament aquest llibre. És una novel•la molt interessant, tant per als joves adolescents com per a un públic adult. Potser aquesta és la seua virtut principal. Encara més, jo diria que hauria de ser de lectura obligada per als pares que tenen fills en plena adolescència. És una novel•la molt atrevida. Posa el dit a la nafra en un tema que, ho vulguem o no, ben sovint és encara tabú en la nostra societat: la sexualitat dels adolescents, que és una cosa ben real, indefugible, palmària. O és que no recordem que és en aquesta època que les hormones ens van a mil per hora? Sierra i Fabra ha encarat aquest tema amb valentia, sense embuts, sense complexos ni pèls a la llengua. A més, hi demostra la seua mestria narrativa tot dosificant la informació a poc a poc, mostrant-nos les diverses perspectives sobre un tema no massa ben assimilat socialment. I tot plegat ho fa sense caure en la moralitat barata, sinó sospesant la realitat del sexe en uns anys que resulten crucials per a la vida dels nostres adolescents en molts aspectes, no únicament des del punt de vista sexual. Jordi Sierra i Fabra és un autor d’ofici amb una obra immensa.

Poesia, música i pensament

“George Steiner es refereix a la poesia com a la música del pensament. I és cert que alguns poetes entenem la poesia no pas com un mer joc estètic, sinó com a fruit de la reflexió i com a construcció d’un mirall fet amb paraules que ens ajuda a escoltar el batec darrer, l’essència de tot el que existeix, que l’aparença amaga.
A la poesia hi ha, doncs, intuïció i hi ha anhel de comprendre, la qual cosa l’acosta a la filosofia, i hi ha també desig de bellesa, que es manifesta en la seva forma sonora, la qual cosa l’acosta a la música.”
Aquests dies he rebut –per gentilesa de l’autor– dos llibres de Carles Duarte: Vesteix la mirada i El silenci. Ja havia tingut l’oportunitat de llegir la seua poesia a Maríntim, un recull que combina sàviament el paisatge amb la reflexió, la música i la paraula, sempre a la recerca de la bellesa. He reproduït més amunt un fragment del pròleg a El silenci perquè m’hi indentifique plenament. Aquesta és la meua idea també de la poesia, no vol pas dir que siga l’única ni la millor, per descomptat. Sia com sia, aquests dies acaba d’eixir una selecció de la poesia de l’autor a l’editorial 3i4, del tot recomanable, amb el títol S’acosta el mar. Poesia 1984-2009.

Mario Vargas Llosa

El Nobel d’enguany se l’ha endut Mario Vargas Llosa. És un bon escriptor, amb una trajectòria novel•lística envejable. Un dels representants més solvents del boom novel•lístic llatinoamericà. Cal recordar, però, que la seua trajectòria es va gestar a Barcelona, de la mà de l’agent literària Carme Balcells i que va ser un dels pocs autors de parla hispana que més es va interessar per la literatura catalana, sobretot per l’obra de Joanot Martorell (fins i tot en va fer un assaig molt apreciable: Carta de batalla por Tirant lo Blanc). El seu acostament –la seua vivència– a Catalunya no l’ha impedit, però, de llançar diatribes contra la particularitat dels catalans –diguem-ho així. Podria haver fet de pont entre la intel•lectualitat catalana i la intelligentsia de la meseta. No ha estat així. Quina llàstima. La seua ideologia, però, no ha llastrat, en absolut, la seua grandesa com a escriptor. Així són les coses.

L'estàndard literari

A El valencià de Bernat i Baldoví, Abelard Saragossà hi assevera que la llengua del segle XIX pot servir de model a l’escriptor valencià actual. No ho tinc gens clar. Val a dir que en les darreres dècades s’ha aconseguit fixar un estàndard policèntric per a tots els territoris de la llengua catalana, amb una morfologia verbal i unes variacions en el lèxic evidents. Això no obstant, hem assolit un estàndard homologable i majoritàriament acceptat pels parlants de tot l’àmbit lingüístic, molt més homogeni que no ens pensem, i inimaginable abans de la reforma fabriana. Aquest estàndard policèntric funciona bastant bé en els registres formals de la vida quotidiana, sobretot en cada àmbit administratiu: català, valencià i balear. No sé, però, si entrebanca o dificulta la intel•ligibilitat –i l’interés– quan es tracta de la llengua literària. Un lector de Palamós, posem per cas, pot trobar tants particularismes lingüístics en una obra d’un valencià d’Elx, per exemple, que pot arribar a exasperar-se i abandonar-la. D’altra banda, no és fortuït que les darreres traduccions que la valenciana Bromera ha fet d’autors internacionals de prestigi –Frank McCourt, John Banville, Orhan Pamuk, Herta Müller, etc.– s’hi hagen fet en la versió oriental de la llengua. I, encara més, si ens hi fixem una mica, els autors balears, sobretot els novel•listes (Carme Riera, Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora, Melcior Comes, etc.), han “sacrificat” en bona mesura el seu particularisme en favor d’un model de llengua ben pròxim al que fan servir els escriptors del Principat, morfologia verbal i lèxic inclosos. Els autors valencians, en canvi, continuen adherits al seu model dialectal, per bé que, si hi parem atenció, han incorporat un bon bagatge de paraules i d’expressions del tot desconegudes al País Valencià. Si Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó, Francesc Bodí i Vicent Usó, per citar-ne només uns quants exemples d’autors valencians actuals, han aconseguit fer-se ressò a Catalunya o a Mallorca és gràcies al seu model lingüístic, assimilable per a qualsevol lector del nostre territori, ultra les petites concessions al dialecte propi. Al capdavall, en un registre altament elaborat i ben propici a un estàndard supradialectal, com és el literari, els lectors defugen els exotismes; s’hi senten incòmodes perquè el que realment els interessa és llegir literatura en un català extrapolable a tots els territoris. Llegiu, si no, El metge de la Inquisició (Barcanova), de l’alacantí Ramon Pastor, un exemple d’estàndard supradialectal, i de bona literatura.

Publicat a Serra d'Or, núm. 610