dijous, 31 de desembre del 2009

Manuel Boix

Ara fa tot just vint anys, jo era un sagal de dènou anys, estudiant de primer curs de filosofia a la Universitat de València. D’aquella breu estada "filosòfica" –vaig abandonar la carrera per raons que encara no m’explique–, en recorde, sobretot, dos professors: Tobies Grimaltos, que em feia una assignatura d’Antropologia general, i Romà de la Calle, que ens donava Estètica. Els altres professors els he oblidat per complet: els noms, la cara, i fins i tot la personalitat: res, no en recorde ni un pessic. En aquella època, però, era l’art el que més em seduïa. Recorria mensualment les galeries del cap i casal –amb l’amic Amadeo– i em delectava amb les classes del savi d’Alcoi. Llegia amb fruïció unes crítiques d’art que es publicaven al Levante, tot i que no les acabava d’entendre al cent per cent. De totes aquelles visites a les galeries, en recorde una a la galeria Xerea. Hi exposaven Boix, Heras i Armengol. Vaig quedar meravellat de l’exposició i me’n vaig comprar el catàleg...
Vint anys després, he conegut Manuel Boix. Vaig anar ahir a l’Alcúdia perquè il•lustrarà el número cinquanta de Caràcters. Quasi quatre hores de conversa amb el pintor i intel•lectual alcudià: de cultura, política, literatura, art... Em va mostrar una sèrie de 100 obres que havia fet durant un any. Una feinada! I quina meravella... M’agrada el poder suggeridor de les seues obres, el gust que té per tot allò que siga tàctil i incorpori alhora: les teles i les saques en procés de descomposició, les coses que es panseixen; els traços irreverents i elegants a un temps, la convivència entre el vell i el nou; el poder de convicció dels cucs de seda; una inclinació pel barroc i l’aura mística, per la religió portada a l’extrem, pel dolor; pel doble fons, la insinuació, el poder de l’ocult, l’ànsia que crea en l’espectador per esbrinar què hi ha al darrere de la matèria corcada, cremada, foradada... Una línia d’estètica basada, paradoxalment, en la bellesa (ni que siga la bellesa de la lletjor extrema).
Quan vaig eixir de ca Boix, vaig mirar el rellotge: no m’ho creia. Ni me n’havia adonat, del pas del temps. Tot un privilegi poder conèixer de prop la persona i l’obra del pintor Manuel Boix.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Circ Gran Fele

Ahir vam anar al circ, però a un circ no convencional, amb animals que miren com maltracten els animals, sinó a un circ de veritat. Feia temps que no m’emocionava tant. I als nostres fills els va encantar. Dues hores d’espectacle, amb un intermedi (recordeu que abans, en algunes sales de cinema, hi feien un petit descans?). Dues hores que van passar volant i que ens van deixar ben contents i satisfets. Estem tan acostumats a les imatges per ordinador –espectaculars, sorprenents, increïbles– que ens emociona el fet que la realitat de carn i ossos puga ser tan sorprenent o més que les imatges artificials. Però és així: la realitat supera la ficció. El Circ Gran Fele, creat el 1993 a València per Rafael Pla, aposta per un espectacle sense animals –els que hi apareixen són en forma de ninot, titella o disfressa– sostingut a partir d’un argument teatral. La companyia està integrada per vora una vintena d’artistes –entre malabaristes, equilibristes, funambulistes, atletes, pallassos, músics– que donen cos -tots fan d’actors- a l’obra que representen. Es tracta d’un espectacle d’una plasticitat sense parangó, tan pròxim –nosaltres hi érem en primera fila- que deixa el públic astorat, bocabadat, feliç.
El Circ Gran Fele va ser guardonat l’any passat amb el Premi Nacional de Circ del Ministeri de Cultura per la seua trajectòria i per la tasca de recuperació i restauració del circ. La companyia té els seus orígens en una altra fundada pel ventríloc Gran Fele, el 1956. En morir, els fills, els coneguts Germans Pla, pallassos, enfocaren la companyia cap al teatre infantil i l’animació de carrer, fins que el 1993 un d’ells, Rafael Pla, decidí de fundar el Circ Gran Fele. No deixeu d’anar-hi!!!!!

divendres, 25 de desembre del 2009

Paraula de poeta

Avui estrenem secció en Adesiara. A partir d'avui, i amb una periodicitat més o menys mensual, us convidaré a descobrir -i a llegir- un poeta. Vaig encetar aquest bloc a Mallorca, i a Mallorca vaig adquirir una col·lecció de poesia intitulada precisament "Paraula de poeta", que la Conselleria d'Educació i Cultura de les Illes publica i distribueix... de franc! Quina troballa! L'Aina té una veu poètica ben esmolada, una llengua precisa -com molts poetes illencs-, una musicalitat i una harmonia envejables. Ací vos en transcric un poema:

AMOROSIDA FRUITA

Amorosida fruita en carmí fosc,
despert, melós el regne entre branques,
si et prenc d'un tall s'estremirà el brot
morint de tu, molt dolç en vi per l'altre.

Plomatge verd pel cel d'ombres que fuig
la carn dins mi con fruita amorosida
i per la set, plou líquida, s'escruix
així, en clos delit i reblanida.

Del món aprés, van llavis devorant-te
amorosida fruita, el tast ofert
en ample reg et viuré mossegant-te
l'edat perduda, ben endins el vers.

Ja sense flama unta vols la tarda
fruita amorosida, com font el bes
sagnant humit en cova delicada
es torç en l'aigua i, breu, desapareix.

Aina Ferrer

"Vaig néixer a Inca un 22 d’octubre de 1959. Un mes abans del que te tocava –em deia la mare. Potser per compensar, mai no m’he refiat de fites ni de terminis ni de res que pretengui ser exacte. Segons quina sigui la referència, la posició d’arribada és també la de partida i el present és un marge estacional on passat i futur fàcilment s’intercanvien.

De petita em meravellaven les cortines de pluja i a les nits el so fosc del bram de la cisterna. La intensitat del que era fora de mi i després la possibilitat de viatjar-hi a través de l’escriptura. Potser sentir-me en un so o en una imatge més que en mi mateixa. Flaubert a propòsit de Madame Bovary ja va escriure en una carta: “avui, home i dona junts, m’he passejat a cavall per un bosc i jo era els cavalls, les fulles, el vent, les paraules que es deien i el sol vermell...”. Tal vegada el poema també és això: un àmbit de sensacions on qui escriu explora el territori fronterer que l’uneix i alhora el separa de la realitat per cercar-hi vincles en una tensió constant que és d’on precisament sorgeix el poema."

dilluns, 21 de desembre del 2009

Ei, Führer!

El pitjor de tot és que el tenim a casa, el totalitarisme; i no ens n'adonem, no en som realment conscients, si no, ho evitaríem. El Monstre és a casa. El líder, ni que siga de baixa estofa, ridícul, un titella que no dóna la talla, que farfalleja i escup les mateixes estupideses una vegada i altra, és seguit sense gairebé oposició pels seus súbdits i acòlits, davant d'una massa enfervorida, encegada per mil promeses infantils d'un paradís artificial que no existeix, tot i que ens fan creure que és a tocar de casa; millor encara, que és a casa. Balbucegem de manera estereotipada discursos apresos de memòria, monsergues desmemoriades, consignes absurdes... El Gran Germà és dins de nosaltres, fins i tot dins d'aquest post inútil que no aconseguirà mai escapolir-se de la condemna. Tots som una mica Ell. Som el Monstre. Inútil rebel·larse.

diumenge, 20 de desembre del 2009

L'ona

En segon de batxillerat, hem acabat el trimestre amb una pel·lícula alemanya més que interessant: L'ona (Die Welle), del director Dennis Gansel. Venia a tomb perquè estàvem comentant textos de Fuster i de Mira que, precisament, parlaven sobre la tolerància, la llibertat, la justícia, el nacionalisme... Temes polítics bàsics tractats en aquesta joia de pel·lícula sobre les possibilitats que té encara el totalitarisme de reeixir en una societat avançada i presumptament democràtica -com és el cas de l'Alemanya actual, i de qualsevol país europeu, en principi, amb tots els però que calguen. Als alumnes els va encantar tant o més que a mi, i d'això es tractava, d'acabar el trimestre d'una manera menys convencional, sense deixar de banda, però, el gruix del temari que hem de donar de cara a les PAU (proves d'accés a la universitat), però sense obsessionar-s'hi. L'ona palesa com n'és de fàcil instaurar un sistema autocràtic i totalitari en qualsevol context, fins i tot en un que a priori és satisfactori, democràticament i econòmica, com és el de l'Alemanya unificada. Hi ha, però, alguns temes secundaris interessants, com els que fan referència a qüestions que preocupen als joves, com ara el sexe, les drogues, el futur laboral... És per aquesta banda que els alumnes s'hi enganxen, però també gràcies al tema principal que travessa tot el film des del primer moment fins al darrer -"estructura temàtica lineal, des del punt de vista de l'eix temàtic", que en diríem, en termes d'anàlisi textual. L'ona és una pel·lícula que paga la pena de veure més d'una vegada.

dissabte, 19 de desembre del 2009

La selva en vers

Divendres al vespre vam anar a Pego, a la presentació del llibre La selva en vers, amb poemes de Maria Dolors Pellicer i dibuixos de Paco Giménez. Es tracta d’un poemari infantil, a la manera d’un bestiari i ordenat alfabèticament, que dedica un poema a cada animal. Versos per a infants -i per a adults. Un llibre molt ben pensat i acabat. La presentació va anar a càrrec dels autors, però prèviament van recitar i cantar alguns poemes un grup del poble de música tradicional que ens va fer passar una bona estona. Hi vaig coincidir amb Àfrica Ramírez (que m’havia avisat de l’acte), Carles Mulet, Tomàs Llopis i Rafa Gomar. Molt bona companyia. Un poemari del tot recomanable. En acabar l’acte, els autors els van signar i dibuixar els exemplars, als meus fills; i mo’n vam anar la mar de contents.

dimecres, 9 de desembre del 2009

L'home de Melbourne, encara

Dissabte passat vaig tindre un encontre amb els lectors de L’home de Melbourne. Em convocava el Club de Lectura del meu poble, a petició i iniciativa de la regidora de cultura de la Font, María Consuelo Peiró. Tota una experiència, aquesta de trobar-se amb els lectors. Confesse que es tracta d’un "compromís" i que, a pesar de la vergonya i dels nervis que passes, és de les millors experiències literàries que mai he experimentat. I ho és perquè tens al davant el destinatari de la teua obra. Poques vegades l’autor té l’oportunitat de trobar-se cara a cara amb els seus lectors reals, i viceversa. D’aquesta trobada, se’n desprenen un fum de sensacions somàtiques i de coneixences intel•lectuals. El lector et descobreix vessants de l’obra que, tal vegada, desconeixes o que vagament sospites o intueixes. És el que em va succeir l’altre dia, a la biblioteca de la Font (que, per cert, es troba provisionalment instal•lada en un baix de la finca on visc, al carrer Francesc Ferrer Pastor). La gent reunida l’altre dia a propòsit de L’home de Melbourne en va fer interpretacions molt intel•ligents i encertades, amb la qual cosa han enriquit amb escreix la meua obra i, al seu torn, la meua persona. N’hi ha qui, fins i tot, es va atrevir a “criticar-la” o a subratllar-ne algun aspecte no tan reeixit; molt educadament, això sí, insistint una vegada i altra també en les seues virtuts. I va fer bé: estava en el seu dret, que caram! Em va agradar molt aquesta experiència. Agraïsc moltíssim la iniciativa de la regidora de Cultura de la Font i, com no, els estic també infinitament agraïts als qui van voler assistir a la trobada, i que van tindre, a més a més, la gentilesa de llegir-se prèviament la novel·la. Fa goig tindre uns veïns tan amables i generosos. Tot un luxe per a un "foraster" com jo, un nouvingut al poble. No hi ha goig més gran per a un autor que veure's reconegut a casa.
L'home de Melbourne, d'altra banda, és una obra que ja fa temps que es va emancipar de mi: com més va més se n’allunya. De mica en mica, no deixa d’indagar camins estètics i interpretatius que mai no hauria imaginat. No és poca cosa, després de més de tres anys des que es va publicar per primera vegada, sobretot tenint en compte que va ser la meua opera prima, el meu primer llibre, la meua única novel·la.

dijous, 3 de desembre del 2009

Raspall, Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia

Ahir m'ho van comunicar des de l'Ajuntament de València: Raspall ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de València Roís de Corella de Poesia. Un premi, una altra vegada! Estic d'enhorabona.
Raspall és una reflexió sobre la meua infantesa i joventut, des de la constatació nostàlgica que aquell va ser un període feliç i des de l’exaltació d’un món ja perdut i irrecuperable, basat en la vida senzilla, les coses essencials. Una època en què la passió amorosa era viscuda amb una gran intensitat, amb la força i l’atracció irresistible de les coses que es tasten per primera volta.
Raspall és també una exaltació de la vida senzilla, rural, de l’esport de la pilota valenciana, símbol i metàfora alhora de la meua trajectòria vital i de la nostra idiosincràsia com a poble. Tot i que sóc de ciutat, em sent de poble i del poble, “un entre tants”, com diria el poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Pedralba, el poble de la meua infantesa i joventut, i la Font d’en Carròs, el poble en què visc actualment, d'on és la meua dona i on han nascut els nostres fills, tenen ací un protagonisme també destacat.
Raspall és un llibre molt valencià, però que defuig el provincianisme, amb una clara vocació europea i de maduresa política per als valencians. Em fa molta il•lusió haver guanyat el premi Ciutat de València Roís de Corella. València és la ciutat en què vaig nàixer i, encara que no hi visc ara mateix, me l’estime molt.


III

Ara ja no vas a l’era amb la dula:
no hi jugueu a raspall –ni a res–,
i en l’arç perdut a la forest dels somnis
a penes queden signes de la sang
del gerd sucós, vermellonenc, escàpol
del primer bes.
I el nom que de la rosa
ensumes perd amb una subtilesa
tràgica el seu perfum, impàvid, íntim.

Confinat en una tàvega o dèdal
inversemblant, mires d’escapolir-te’n:
debades ataülles entropies
vagues que et sospesen els vestigis
d’una subtil constel•lació de còdols
–consternació indissimulada d’àbsides
secrets, remots, inabastables, bells.

El vostre món s’ha esvaït per sempre
entre els domassos pròdigs de Damasc.

dilluns, 30 de novembre del 2009

La soledat dels professors

A poc a poc, la societat de consum, el capitalisme salvatge, l’hedonisme a ultrança i el plaer immediat que ens venen als mitjans de comunicació i a Internet, va ofegant-nos amb falses promeses i paradisos artificials. Me n’adone i ho lamente. Els qui ens dediquem a l’ensenyament ho constatem cada dia. Els “valors” dels xiquets i xiquetes són purament materials, majoritàriament, i els prejudicis –i les animadversions irracionals– sobre qualsevol tema i qüestió s’estenen com una taca d’oli. Hi ha alumnes excepcionals, però la majoria reprodueixen els estereotips que la societat els transmet: felicitat materialista, pura i dura, sense concessions. Però, quins són els ideals dels polítics que ara com ara estan al capdavant de la Generalitat? Grans fastos, festes folclòriques, Fórmula 1, religió carpetovetònica, boato beato, parcs temàtics, turisme massiu, factures falses –o sense factures... Si els governants ens inculquen diàriament aquest modus vivendi, què podem esperar dels nostres infants i joves? L’educació és cosa de tots: dels professors, però també dels pares i dels governants.
La joventut d’avui dia aspira i està seduïda per aquest model hedonista que, paradoxalment, no contribueix a fer feliç ningú, a pesar que n’hi ha que s’ho creu, infeliçment. El culte exagerat al cos –els xics, per abastar una musculatura exacerbada; les xiques, per semblar-se a una barbie estilitzada, com més anorèxica, millor; el món de les discoteques, la moda, la “música” màquina, “el botellot”, el sexe a l’engròs, les drogues, la diversió, no pensar... Aspiracions o ideals que esclavitzen, subtilment i sibil•lina, sota una pàtina enganyosa, aparent, de felicitat i llibertat absolutes. On queden els altres valors? La cultura, en general, queda relegada a les aules, i encara com, perquè els alumnes amb prou feines ens deixen fer classes, i la nostra autoritat –que no autoritarisme– és posada contínuament en qüestió. Rebem els atacs d’alguns alumnes superbs que ens veuen com l’antagonista de les seues aspiracions immediates, i no com algú del qual podrien –i poden– aprendre, per tal d’encarar amb més garanties el seu futur. Aquest és el panorama a les aules. Per sort, sempre hi ha algun alumne que ens veu com algú al qual convé fer cas, per la seua experiència. (I que conste que els professors també aprenem dels alumnes: jo ho faig cada dia.) Només per un alumne receptiu paga la pena fer classe. I sempre ens queda l’esperança que n’hi haja que no s’atreveixen a opinar, per immaduresa o per timidesa, per vergonya o per por. És aquesta mena d’alumnes els que encara podem “salvar”. Sobre els altres, únicament hi podem projectar la nostra prèdica, amb l’esperança que algun dia puguen trobar la porta d’eixida del desert en què es troben, sense saber-ho. Cal persistir-hi, però.

PS La imatge correspon a la pel•lícula francesa La classe (Entre les murs). És del tot recomanable, per la seua actualitat i per la fidelitat amb què reprodueix el que passa a les aules, i a la societat en què vivim.

dimecres, 18 de novembre del 2009

AVL

Ara ja fa un temps que la cosa està una mica aturada, però fa només uns pocs anys les disputes lingüístiques eren, al cap i casal, el pa de cada dia. L’AVL va ser, durant un temps, objecte de controvèrsia i disputa entre els filòlegs i –ai las!– també per part dels profans: polítics, obrers, botiguers... Més enllà de postures dràstiques i de posicions histriòniques, però, val a dir que l’autoritat acadèmica en matèria lingüística ha resultat, al País Valencià, un bon instrument conciliador entre postures antany irreconciliables. Fa goig veure com alguns dels membres de la susdita institució ideològicament oposats seuen junts i fraternitzen. Recorde, ara fa uns anys, quan treballava com a corresponsal per a COMRàdio (quins temps!) el famós capítol sobre el Memoràndum europeu de les llengües i, encara més, el del dictamen en què l’Acadèmia s’havia de pronunciar sobre la naturalesa de la llengua dels valencians. Després d’un capítol lamentable protagonitzat pel conseller de cultura valencià del moment (idem, a hores d’ara), allò es va resoldre en favor de la unitat de la llengua –amb tots els eufemismes que vulgueu, però a favor (“El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia”). I això, al capdavall, és el que hi compta, sobretot perquè el que està realment en joc no és la nomenclatura en si –una qüestió secundària, al meu parer– sinó l’ús de la llengua, que sí que és, ara com ara, un repte urgentíssim. Recorde també la reprimenda que l’acadèmic Rafael Alemany –també professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant– els va propinar al mismísimo conseller i, especialment, al "Molt Honorable" Gürtel. Des de llavors que el conflicte s’ha diluït gairebé per complet. I l’AVL fa via. Ve a tomb tot això perquè ha arribat a les meues mans un material didàctic fet per l'AVL sobre l’obra i la figura de Francesc Eiximenis, el famós frare franciscà, nascut a Girona i mort a Perpinyà, que desenvolupà el gruix de la seua faceta com a escriptor a València: tret del Primer del Crestià, escrit a Barcelona, el Segon, el Tercer i el Dotzé del Crestià els va escriure a la capital del nou regne valencià, en la nostra llengua, ço és, en català. Aquest manual, adreçat sobretot a professors de Secundària, no s’està d’incloure-hi textos d’Albert Hauf, Rafael Alemany, Antoni Furió, Martí de Riquer, Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster! (extrets del famós Nosaltres els valencians). Alguna cosa ha canviat, per sort, en aquest país en matèria lingüística, i aquesta obra n’és un bon exemple.

PS Per cert, aquesta mateixa setmana, al llibre de 3r d’ESO que faig servir a l'institut, s’hi esmenta l’IEC i l’AVL com a institucions competents, pel que fa al valencià, i ningú s’ha estirat els cabells a classe ni s’ha escandalitzat perquè una i l’altra institució siguen compatibles. Ja és hora que deixem les histèries i que ens posem a treballar per l’ús del valencià. Aquest és el veritable problema, i alhora el repte més il•lusionant.

diumenge, 15 de novembre del 2009

L'instant fugaç al Posdata

Tot just un any després que em comunicaren que L'instant fugaç havia estat guardonat amb el premi Ibn Jafadja de poesia 2008, n'ix una generosa i atenta ressenya al suplement Posdata, del diari Levante, obra d'Antoni Gómez, un dels millors lectors valencians de poesia que conec. No m'ho esperava, però confesse que m'ha afalagat molt. Moltes gràcies.

La festa de Bromera, un exemple de normalitat per al valencià

Divendres passat vàrem assistir al lliurament dels premis Ciutat d’Alzira, en la seua 21 edició. Ja fa temps que els premis que organitza l’editorial Bromera s’han convertit en un dels esdeveniments literaris més importants del País Valencià, juntament amb els Premis Octubre i els Ciutat de Gandia. Els d’Alzira tenen, però, un tarannà clarament diferent als Octubre, o almenys és el que percep jo (no puc parlar dels de Gandia, perquè no hi he assistit mai). Els d’Eliseu Climent estan més bolcats a Catalunya. Si ens fixem en els congressos que organitza la Fundació Ausiàs March, ens n’adonarem de seguida: els coordinadors solen ser catalans, els invitats, també, i fins i tot els estudiants que hi assisteixen. No és dolent el plantejament de l’editor de 3i4, perquè això permet que València esdevinga, almenys durant una setmana, la capital de la literatura i la cultura catalanes i que, gent d’una banda i de l’altra del Sénia es coneguen i intercanvien experiències.
Els premis Alzira s’organitzen d’una altra manera. A la capital de la Ribera no es fan congressos per a estudiants d’arreu dels Països Catalans, però sí un fum d’activitats: conferències, cursos, tallers, cinema, dansa, teatre... Està molt bé que una ciutat com Alzira dispose de tot un arsenal d’activitats culturals perquè la Ribera constitueix un dels gruixos més importants del País Valencià, com a receptora i emissora de tota mena d’iniciatives literàries, culturals i científiques. Més enllà del cap i casal, el País Valencià disposa d’un entramat urbà de vital importància que ha d’emetre cultura a dojo per tal de fer la nostra societat més culta i educada, tan mancats com estem de cultura veritablement democràtica (i, si no, mireu com està el panorama polític valencià...). Els d’Alzira són uns premis més oberts, als quals assisteix una gamma més diversa i plural de gent, i em referisc sobretot als polítics. No sé per què es deu això, però intuïsc que no es tracta, exclusivament, d’un mèrit o d’un desmèrit per part dels organitzadors dels respectius premis. Em fa l’efecte, però, que els ànims estan sensiblement més crispats a la capital del Túria que no a la del Xúquer, que les posicions són més viscerals i destructives a València que no a Alzira. I deu ser explicable, això, que no admissible, perquè és a la capital on es couen les coses més transcendents del país i, també, perquè és a València i la immediata rodalia on l’anticatalanisme i el secessionisme han arrelat amb més força, per raons sociolingüístiques i d’autoodi evidents (no és casual que siga al cap i casal on menys es parla el valencià). A la Ribera, en canvi, el valencià és la llengua primera i això del secessionisme i l’anticatalanisme no ha acabat de quallar mai del tot, ans al contrari aquesta mena d’ideologies totalitàries van més aviat a la baixa. Trobe que a les comarques les disputes al voltant de la llengua estan prou apaivagades i, el que encara és més esperançador, la voluntat, per damunt de tot, és que puguem viure amb normalitat en valencià, al marge de la ideologia de cadascú. Crec que despolititzar el valencià és un dels favors més grans que ens podem fer com a valencians. Per això, la nit dels Premis Ciutat d’Alzira és un símptoma de normalitat que deixa oberta una escletxa a l’esperança. Un exemple de civisme i una garantia de futur per a la nostra llengua.

dijous, 5 de novembre del 2009

Neteja ètnica


L’èxit dels imperis és paral•lel al ròssec de barbaritats i despropòsits comesos, ben sovint, en nom de grans ideals. Així ha passat amb els imperis britànic, espanyol, portugués, francés, alemany..., pel que fa a l’àmbit europeu, i també amb d’altres imperis o civilitzacions situats en èpoques o llocs més o menys remots: a Egipte, a la Xina, a Roma... La “civilització” que aportaven els conquistadors als pobles vençuts –tot i que caldria matisar moltíssim aquesta aportació– i la ignomínia hi han anat aparellades, irremeiablement, al llarg de la història de les ocupacions. No en conec cap excepció. A tot estirar, les atrocitats comeses han estat, en alguns casos, més suaus o, si més no, no tan cridaneres. No es tracta, però, de rendir comptes a ningú, ni tan sols a cap d’aquests imperis, ni que siga en un sentit abstracte –això fóra un anacronisme aberrant–, sinó de fer justícia moral i de rescabalar la dignitat dels individus, dels pobles i de les ètnies oprimits, quan no anorreats o directament exterminats de la faç de la Terra. Al capdavall, tot es redueix a fets històrics constatables. La recuperació de la memòria històrica és, en aquest sentit, un exercici no només saludable, sinó exigible a les nacions que, en algun moment o altre, han estat protagonistes actius d’alguna mena d’opressió.
A Espanya, però, aquest exercici es veu enterbolit actualment per àmplies capes de la societat que ofereixen moltes resistències i entrebancs injustificats, difícilment admissibles per a un estat que es considera a si mateix progressista, modern, europeu, avançat, civilitzat. Mireu, si no, les traves que un sector ultraconservador de la societat espanyola està mostrant darrerament a propòsit de les fosses comunes de la Guerra Civil espanyola. La Llei de la Memòria Històrica és una bona eina per a eradicar una mancança quasi endèmica en sòl europeu, però del tot insuficient si tenim en compte el seu abast, ja que no va més enllà del segle XX, de manera que queden exclosos de l’esmentada llei esdeveniments històrics de gran transcendència, com ara les expulsions dels jueus (1492) i dels moriscos (1609). Precisament enguany es compleix el quatre-centé aniversari d’aquest darrer fet històric que no ens podem estar de qualificar clarament de neteja ètnica, perquè l’esmentada expulsió obeí a una premeditada i conscienciosa decisió d’extirpar, definitivament, la petjada sarraïna de les terres hispàniques.
I, ja que hi som, una bona notícia és l’aparició recent del llibre Vida i final dels moriscos valencians, de Joan Francesc Mira, amb el qual es fa justícia i es dignifica tot un col•lectiu, el dels moriscos, que va haver de marxar de la seua terra a la força, després que la Corona espanyola en decretara l’expulsió definitiva; un esdeveniment històric d’una gran magnitud que va provocar la crisi demogràfica i econòmica més gran en la història del País Valencià (els moriscos representaven encara, en el moment de la diàspora, un terç de la població valenciana). Una decisió que responia a una voluntat desfermada d’autèntica neteja ètnica perquè mirava d’anihilar definitivament la presència, incòmoda i díscola, d’una gent que no combregava amb el projecte unificador d’una Espanya volgudament homogènia i uniformada en què la diferència era –i ho és encara!– perseguida sistemàticament i convulsiva.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

La memòria necessària: Federico García Lorca i Miguel Hernández

Per què li fa por, a la dreta, la memòria històrica? Per què es nega, una vegada i altra, a que es desenterren els morts de la Guerra Civil i de la repressió franquista, repartits a milers per tota la geografia espanyola? Espanya és dels pocs estats europeus que no han fet examen de consciència a propòsit del seu passat totalitari, com sí que ho han fet, en canvi, Alemanya, Itàlia, França... Ahir, en una columna del diari ABC –ens n’hi arriben cada dia uns quants exemplars, a l’institut, què hi farem–, un senyor demanava –molt poèticament, això sí– que no s’exhumara i identificara la possible identitat del poeta Federico García Lorca, afusellat pels franquistes. El columnista argüia raons volàtils de dubtós poder de convicció, pròximes a l’esoterisme i a la mística, com si el fet de revelar el rostre del poeta de Granada fóra una usurpació de la seua vàlua estètica, com si ultratjàrem l’aura intocable i mítica que envolta el poeta andalús més universal de tots els temps. No hi estic en absolut d’acord, amb aquest immobilisme petri, amb aquesta desraó que consisteix a passar pàgina quan la història no ens agrada o, simplement –diguem-ho sense embuts– perquè projecta una ombra tèrbola sobre les nostres consciències. Avui, he llegit també –aquesta vegada a El País– que la Comissió Cívica per a la Recuperació de la Memòria Històrica d’Alacant ha presentat dues iniciatives: la primera és una petició formal a fi que el Ministeri de Justícia “repare i reconega la condemna injusta” que el franquisme va imposar al poeta Miguel Hernández; la segona, un recurs de revisió de sentència ferma davant del Tribunal Suprem perquè “l’anul•le”. El franquisme va permetre que el poeta d’Oriola morira en una presó d’Alacant, afectat de tuberculosi, i amb la llosa d’una condemna de 30 anys de presó, que no va poder complir, és clar.
La dreta està en contra d’aquestes iniciatives de rescabalament públic per “raons” pragmàtiques i místiques poc convincents. I no s’entén. O és que se’n senten responsables? Òbviament, no ho són en absolut, en tant que no van ser la mà directa que executava i dictava les sentències, ni que alguns d’ells en siguen els hereus o els fills dels botxins que van portar Lorca i Hernández a una mort prematura, per la seua condició de rojos, poetas o maricones. Si no en són responsables, què els fa por, doncs? És que els molesta que dos dels millors poetes de la primera meitat del segle passat tingueren una ideologia contrària a la seua? La necessitat de recuperar i dignificar la memòria de la gent injustament condemnada i assassinada en aquella època –foren d’esquerres o de dretes– em pareix el millor tribut públic que els podem rendir. Mostrar-s’hi en contra, un acte de covardia o de vilesa absolutament inadmissible, o, per dir-ho més suaument, de mísera irresponsabilitat.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Caràcters dedica les pàgines centrals a Francesc Bodí


Ja tenim un altre número de Caràcters, el 49. I ausades que ha costat de fer... En aquesta ocasió les pàgines centrals li les dediquem al novel•lista valencià Francesc Bodí, autor de L’infidel, Havanera i El soroll de la resta, entre altres obres. Al meu parer, es tracta d'un dels autors més pulcres i interessants que tenim ara com ara al País Valencià. El dossier aplega articles de Toni Cucarella, Ximo Espinós, Maria Àngels Francés i Emili Morant i Llorca, en homenatge a l’escriptor d’Agres (Alacant). A més, el número inclou un article d’Alícia Toledo: «Baltasar Porcel, un gegant de la nostra cultura», una entrevista a Francesc Moll, de Pere Antoni Pons, a propòsit del 75è aniversari de l’editorial degana de les Illes, i un altre de Juli Peretó: «Collita darwinista de 2009».
Pere Rosselló Bover comenta la novel•la Una educació francesa, de Joan-Daniel Bezsonoff i Vicent Usó els llibres El terme de Manacor i Trenc d’alba, de l'enigmàtic Miquel Barceló. Per la seua part, Antoni Prats ha triat el poeta alemany Reiner Kunze.
Tota la revista és plena de ressenyes i articles dels col•laboradors habituals de la revista: Pere Calonge, Lluís Calvo, Adrià Chavarria, Xènia Dyakonova, Josep Antoni Fluixà, Joan Josep Isern, Isabel Clara Moll, Gustau Muñoz, Francesc Pérez i Moragón, Francesc Viadel...
Un número més. I el repte que s'albira en un horitzó ben pròxim: el número 50 de la revista, en la seua segona època. Poca broma, si tenim en compte la situació en què es troba la premsa en la nostra llengua, sobretot al País Valencià.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

L'instant fugaç: de Girona a Alacant...

Darrerament, dos mitjans de comunicació que s’interessen per L’instant fugaç: al diari El Punt de Girona –concretament, al suplement “Presència”–, Jordi Llavina hi publica una ressenya; i des de Sant Vicent del Raspeig (Alacant), em fan una entrevista a propòsit del poemari. Totes dues atencions m’han fet molta il•lusió, i em recorden que el país encara existeix, de dalt a baix.
Jordi Llavina assevera: «Aquest tercer llibre de Juli Capilla representa un pas endavant qualitatiu respecte de l’anterior, Aimia. (...) El llibre és, certament, ambiciós. A partir de la imatge de dos esquelets abraçats del neolític, recuperats a la ciutat de Màntua –fantàstica troballa per als arqueòlegs afortunats, però també per al poeta–, Capilla construeix un artefacte precís sobre l’instant fugaç de la vida (que, seguint Sòria, no és paradoxal que esdevingui, alhora, un instant etern): “Moribund des del jorn que vas nàixer”, diu en un vers de ressons marquians. El poema sobre el naixement acaba amb uns versos estremidors. Es tracta de la part titulada Eros i Tànatos, en què conviuen poemes tan intensos com el citat amb altres d’un delicat accent moral i social, que poden dur el record d’una certa poesia d’Estellés o Sarsanedas.
El vers de Capilla recull, com una pintura, el “pentinar de l’aixada al guaret” i es fixa en “el blat que els sarraïns feien a les muntanyes”. En el llibre segon, sota la figura impertèrrita de la mort, es refereixen altres temes com és ara la malaltia, l’envelliment, la cadena generacional entre pares i fills. Amb uns quants grans poemes de la primera part, aquí hi ha el pinyol d’un llibre notable».

I, avui mateix, de vesprada, l’entrevista d’Arena García, al programa “Reloj de arena” de Radio San Vicente, en un valencià meridional dolcíssim –el mateix que sent ara que faig classes a Altea, i que conec des de fa molts anys de boca de mon tio i dels cosins que tinc a Alacant–, ha estat generosa i molt professional. Fa goig comprovar que des d’Alacant les coses no són tan negres com les pinten o ens volen fer creure: jo sóc optimista, malgrat tot; i que aquelles iniciatives radiofòniques en valencià que orquestraven als anys seixanta els Lluís Alpera, Antoni Seva i Emili Rodríguez-Bernabeu hi han trobat un relleu ben sòlid, en aquesta gent de Sant Vicent. Felicitats, i gràcies per la vostra atenció.

***

III

Del dia que van nàixer, no se’n recorden pas.
Fet i fet, és així com els nounats del món
fan recompte d’un jorn estrany i inversemblant,
com si no es refiaren d’aquesta màgia insòlita
que consisteix a obrir els ulls perquè el coltell
talle de soca-rel el cordó que els unia
al líquid amniòtic del ventre maternal,
i uns metges delirants s’hi aplicaren al deure
de dur la bossa buida a les escombraries
–els gossos carronyaires ja fa temps que es menjaren
les restes suculentes del seu infantament.
Del dia que vas nàixer, no te’n recordes pas.
Els pares t’han contat que vas veure la llum
en una insigne clínica que ja no existeix:
ara hi ha uns magatzems de gran anomenada,
una immobiliària i una agència de viatges.
Cada volta que hi entres sents una tremolor,
l’adrenalina et puja, perceps una irredempta
gana per fer tots fora, per dir-los paraulotes.
Però hi renuncies, finalment, i acabes
comprant iradament, obscena i compulsiva
segons marquen els cànons del bon capteniment.
Del dia que vaig nàixer, no me’n recorde pas.
Però us assegure que ara mateix faria
totes les mans i mànigues –atesa l’experiència–
per tornar-hi ipso facto, per evitar l’angoixa
de saber que al final d’aquest trajecte o túnel
l’única llum que hi ha té la incòmoda forma
d’un políedre obtús que ens deixa cecs per sempre.

Eros i Tànatos (1a part de L'instant fugaç)

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Teologia literària


«Déu ha mort». Aquesta frase, formulada primerament per Hegel, i represa com una consigna, un crit de guerra o una provocació per Nietzsche, representa, per a molts ateus militants, un punt d’inflexió en la història de la filosofia, i en bona mesura un abans i un després també per a la història de la literatura. És sobretot a partir de Nietzsche que Déu —qualsevol déu, o déus— és posat en qüestió, la qual cosa assetja una manera de pensar, i de fer, diguem-ne tradicional. Si Déu ja no existeix, llavors tot esdevé lliure arbitri, tot s’hi val; o no res és clar i, en conseqüència, trontollen les seguretats transcendents, entren en crisi. Déu, però, no ha acabat mai d’erigir-se com el Tot absolut, ni els seus camins han estat sempre inescrutables en la història del cristianisme sinó que, més aviat, el seu periple ha estat un via crucis, a pesar del poder acumulat i dels béns materials atresorats per la «Santa Mare Església». De fet, d’alguna manera o altra Déu sempre ha estat posat en entredit.
La veritable debilitat de Déu rau en el seu relatiu poder de convicció. La superstició, l’eclecticisme i, fins i tot, la bruixeria —d’origen pagà— han estat la pedra de toc de les religions del món; una constant massa feixuga i difícil de pair per l’Església. L’eclecticisme emanat de la confluència entre l’ortodòxia eclesiàstica oficial i l’aportació de les creences prèvies a la cristianització, per exemple, han estat la tònica general: mireu, si no, què va passar als imperis precolombins: l’asteca, el maia i l’inca. Aquesta era, potser, l’única manera d’introduir la fe occidental al «Nou Món». Ben mirat, la religió cristiana ho ha tingut difícil. I bona prova n’és que el seu representant en la Terra va ser martiritzat i sacrificat per heretge pels romans, i que durant molts segles els cristians van haver de sobreviure amagats en catacumbes.
Tampoc no ho van tenir gens fàcil a l’època de màxima esplendor religiosa: a l’edat mitjana, quan el teocentrisme era la mentalitat aclaparadora. Déu no entrava a les cases, en l’ànima de les persones, per assumpció divina, sinó que s’hi introduïa a través de la por: «Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii» (Temeu Déu i doneu-li honor, perquè s’acosta l’hora del judici). L’Apocalipi, el Judici Final, la vinguda de l’Anticrist eren les armes fonamentals dels sermons del dominic sant Vicent Ferrer i del metge i reformista espiritual Arnau de Vilanova; en absolut, les de Ramon Llull, sens dubte una rara avis en el seu temps, entestat a convertir els infidels a través de la racionalització de la fe. El Llibre del gentil és un debat apassionant en què els representants de les tres religions d’Abraham miren de racionalitzar al voltant de les seues religions. Ramon Llull va consagrar la seua vida a l’Art, un mètode particular que el beat mallorquí va inventar per tal de supeditar la Ciència a un ens superior: la Teologia d’arrelam cristiana. Un cas a part, inversemblant per a l’època, és el del també mallorquí Anselm Turmeda, qui va fer apostasia del cristianisme per convertir-se a l’islam! Llull era un optimista incombustible, un humanista avant la lettre; Turmeda, un boig estrafolari, però genial; Sant Vicent i Arnau de Vilanova, paradigmes del fonamentalisme cristià.
Ausiàs March va ser un dels primers autors catalans a manifestar obertament la seua debilitat i les seues mancances com a creient, la seua condició de pecador empedreït, com ho va fer palés al Cant espiritual: «Catòlic só, mas la fe no m’escalfa / que la fredor llenta dels senys apague, / car jo lleix ço que mos sentiments senten / e paradís crec per fe i raó jutge». Un cant que va reprendre, per exemple, Joan Maragall, en una composició homònima, on no falten el dubte i el dolor de saber-se mortal: «Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dâ en una altra vida? / Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor / que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!».
La raó i la fe han estat «estratègies de pensament» difícilment reconciliables. Els capteniments teològics recolzats en la raó han estat punits sense dilacions. La dissidència es paga cara. La llibertat de pensament, ni que siga des d’una posició de creença i respecte a la fe, han estat perseguides i combatudes amb mà ferma per Roma. Jacint Verdaguer, posem per cas, va ser desterrat de Barcelona, suspès del ministeri sacerdotal i acusat de dement. En el seu exili a la Gleva, mossèn Verdaguer hi va escriure les obres Un sacerdot perseguit i Lo calze i l’arpa, gràcies a les quals, i a les gestions que va tramitar a Madrid, aconseguí d’ésser rehabilitat. La seua fama es va incrementar, en bona mesura, d’aquest episodi de rebel·lia personal contra les essències de l’Església Catòlica. El seu enterrament a Barcelona constituí un esdeveniment apoteòsic a l’època, amb més de 300.000 assistents. L’heterodòxia, de vegades, és també font d’idolatria.
No ho ha tingut fàcil el cristianisme al llarg de la història. I encara ho té més difícil ara que els seus antagonistes són com més va més desinhibits i virulents, i els testimonis religiosos dissidents de l’Església oficial, però que hi estan empeltats, són més abundosos i competitius: els mormons, els testimonis de Jehovà, els kikos, etc., contrarien la paraula (oficial) de Déu. L’Església Catòlica perd adeptes; els seus fidels són cada vegada més escassos i vulnerables, i el món va a la deriva o a l’encalç de la veritable fe, que no és una altra que la del materialisme i l’hedonisme a què ens mena el capitalisme salvatge. I, mentrestant, la gihad té, en canvi, una força inusitada —fruit, almenys en part, de la supeditació política i de l’espoli econòmic a què es veuen abocats la majoria dels habitants dels països islàmics— i persegueix amb fermesa —com en el seu temps va fer la «Santa Inquisició»— els heretges d’Al·là: Salman Rushdie n’és potser l’exponent més cridaner, però n’hi ha més encara, com ara el del malaguanyat escriptor egipci Naguib Mahfuz, que va patir una ganivetada al coll per part d’uns extremistes islàmics: consideraven la seua obra una blasfèmia contra la religió musulmana.
A Occident, en canvi, les veus contra l’Església són difícils de silenciar, per molts boicots que s’orquestren des d’un govern qualsevol o des de l’Església. Saramago va ser literalment vetat pel Govern portugués per a competir pel Premi Europeu de Literatura arran de la publicació de la novel·la L’Evangeli segons Jesucrist; la conseqüència va ser milers i milers d’exemplars venuts i l’exili voluntari de l’autor a Lanzarote. Ara, el Premi Nobel portugués «contraataca» amb una nova novel·la sobre el tema: Caín (Edicions 62). Saramago argüeix en una entrevista, a propòsit de la seua darrera obra: «Déu no és de fiar. Que diantres de Déu és aquest que, per enaltir Abel, menysprea Caín?». Per a l’escriptor portugués, Déu està en el cap de l’ésser humà: «Els comptes amb Déu no són definitius, però sí amb els homes que l’inventaren. (...) Déu, el dimoni, el bé, el mal, tot això està en el nostre cap, no en el cel o en l’infern, que també inventàrem. No ens adonem que, havent inventat Déu, immediatament ens hi esclavitzem». Si fa no fa, són els mateixos arguments que Joan Francesc Mira esgrimeix a Una biblioteca en el desert (Bromera), però sense arribar a negar del tot l’existència de Déu: «...els agnòstics de bona voluntat pensem que Déu, si existeix, és sobretot qui ha de respondre a les preguntes dels humans, no qui ha de parlar pel seu compte en els llibres sagrats. Per exemple: si vosté, senyor Déu, ha creat o ha permés l’existència de tants milers de milions d’individus amb ànima i consciència i pors i angoixes, amb quina finalitat ho ha fet, per què ho ha fet, què pensa fer al final de tot de tots nosaltres?».
I, tanmateix, si pensem Déu, no estem sinó provant-ne l’existència? «La sola idea de Déu en pressuposa l’existència», deia el filòsof existencialista francés Gabriel Marcel. Potser el concepte de salt de fe defensat per Søren Kierkegaard explica aquestes divagacions entorn de Déu: segons el filòsof danés, l’individu que creu en Déu pren aquesta decisió més enllà de la raó, ja que la seua decisió transcendeix la racionalitat en favor de quelcom més extraordinari: la fe. Considerava, a més, que tenir fe era al mateix temps tenir dubtes. Més encara, per a tenir veritable fe en Déu, hom també n’hauria de dubtar; el dubte de Déu fóra, així, la part racional del pensament de la persona; sense el dubte, la fe no tindria una substància real.
Com va escriure Joan Garí ara fa uns anys a Física dels límits, «Naturalment que Déu existeix! Com podríem, si no, pensar en ell? Quin Déu? El Déu de mi. Vés tu amb el teu i sigueu Tu i Ell. Jo ja tinc prou paciència amb el Meu». Fet i fet, cadascú té el seu Déu, a imatge i semblança seua. Fins a Déu ha arribat l’individualisme i l’egolatria contemporanis. «Déu mos guard»...

Caràcters, núm. 49, PUV, octubre 2009

dijous, 15 d’octubre del 2009

L'Aplec i la poesia

Anit vaig anar al Café Sant Jaume de València. Hi havia la presentació d’un llibre d’un autor molt especial per a mi –ara després us en parlaré. Em va agradar tornar al Barri del Carme. Feia anys que no hi anava de nit. Vaig seure una bona estona a la plaça del Tossal. Vaig contemplar el paisatge i la fauna urbanita del barri. Gent amb bicicleta, caminant o en cotxe; asseguda a l’aire lliure, a les terrassetes dels cafés; africans, joves, immigrants, pijos, hippies, empresaris, oficinistes, polítics i diputats (imputats o no), bohemis de tot pelatge i condició, dones –i homes– ostentant la seua bellesa aparentment infinita, eterna, seductora... La fauna ciutadana és sempre variopinta i antagònica. La diversitat s’acomoda, es tolera, conviu, cohabita o se suporta en un mateix espai densament poblat i anònim. La llibertat de moviments –físics i emocionals– que proporciona una ciutat és difícil en altres àmbits de convivència.
Ahir, mon pare presentava un llibre de poemes: Palabras que esperan. L’editorial es diu “Tertúlia L’aplec-Germinal Poesia”. La col•lecció, “Colliuore”. És l’“òrgan” d’expressió del grup poètic L’Aplec de València. Són poetes, dibuixants, lectors, jubilats... amics que es reuneixen en tertúlia cada dos dimecres al Sant Jaume de València, per petar-hi la xerrada, contar acudits i històries, per llegir versos. Són una colla d’amics que s’estima la poesia. No són coneguts ni ocupen llocs de privilegi en el panorama literari actual; ni participen dels fastos i les faràndules que s’orquestren al voltant de la carnassa literària. No es fan la guitza ni s’apunyalen per l’esquena com fan, ben sovint –quina vergonya!– els poetes “consagrats” (ara em vénen al cap aquells versos del poeta menorquí Ponç Pons: “però el món literari té un deix agre inhòspit / rere els versos hi ha gent d’una gran mesquinesa”, Nura, Quaderns Crema, 2006). Senzillament, es volen i es reuneixen per compartir somnis, il•lusions, velles utopies; per expressar i expressar-se a través de les paraules; per maleir i cagar-se, si cal, en els politicastres que ens fan la vida i l’aire impossible. Són poetes com cal. Deu fer més de vint anys que es reuneixen a l’aixopluc d’una cervesa, entre la boira espessa de les cigarretes i la màgia que agombola la poesia.
Ahir vaig envejar aquests poetes “verges”, perquè, vistos des de fora –i des de dins– em fan l’efecte que són exempts de malícia, irreprotxables en actituds solidàries, impecables en amistat, generosos amb l’amor i incondicionals de la poesia. Els altres poetes n’hauríem de prendre bona nota.

***

Mi padre no murió
Mi padre no murió
de viejo. Lo ahorqué
con un triple hilo de electricidad
bajo un arco del puente de Brooklin,
delante de Manhattan.

Para que Nueva York se topara al alba
contra su cuerpo.
Como paradigma de lo que todo padre
puede esperar de su hijo, de lo que puede hacer
todo hijo con su padre.

Sin embargo vuelve a vivir, yo soy mi padre.
Idénticos ojos, piel cetrina como la suya...
Mi voz, altura i peso: su voz, altura y peso.
Soy su calco.

Julio Capilla Ferrer (València, 1947): Palabras que esperan

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Sigur Rós encara sonen en aquell pis solitari

Vaig descobrir els Sigur Rós aquest mateix any, de casualitat, a Palma. Em trobava tancat al pis, tota l’horabaixa enclaustrat estudiant les oposicions i, una nit, després de sopar, vaig començar a fer zàping a la tele (bé, això de fer zàping és un dir, perquè, de fet, el comandament no funcionava, així que havia d’alçar-me cada vegada que volia canviar de canal). Era un pis ben particular aquell; encara m’hi trobe a dins, tot i que ja han passat uns mesos, com si fóra meu o em pertanyera. Són estranys, de vegades, els vincles que establim amb les coses i els objectes. Aquell pis no tenia res d’especial. Ben aviat, era mal de viure-hi: les finestres que donaven al carrer i al pati interior havien estat inutilitzades perquè havien de reformar la frontera de la finca. Una reforma que, de sobte, es va paralitzar, però que va deixar les finestres anul•lades sine die. En el fons, però, aquell pis m’agradava, perquè em va permetre d’estudiar i d’escriure a pler. Tenia tanta intimitat i tant de silenci que em podia concentrar sense problemes. De tan íntim, però, feia por. El pare de l’ama del pis havia estat un dibuixant mallorquí amb un cert nom, i les parets estaven plenes de retrats de la seua esposa, un punt sinistres, però també de dibuixos que havien il•lustrat els diaris palmesans de l’època.
Vaig fer zàping una nit i vaig trobar al Punt 2 els Sigur Rós, que havien tocat al FIB de la darrera edició, la del 2008. Em van sorprendre gratament. A l’endemà, o a l’altre a tot estirar, me’n vaig comprar un DVD a la tenda que tenia tot just baix de casa. Des de llavors que hi estic enganxat. Els Sigur Rós són islandesos, minimalistes; barregen el rock, la música clàssica i altres influències que no sabria desxifrar. Poesia musical, podríem dir-ne. Místics i transcendents. A mi em transporten, m’eleven, em fascinen, m’embriaguen, m’exciten els sentiments, m’inspiren. Són, realment, un món a banda en el panorama musical actual. Els darrers dos mesos que vaig viure en aquell pis solitari van sonar els Sigur Rós moltes nits. Encara ara hi deuen sonar, com hi viu també la meua ànima, si més no una petita part. Són tan estranys els vincles emocionals que establim amb les cases i els objectes... I la música, potser, ens els fan més perdurables.

divendres, 9 d’octubre del 2009

L'arc de sant Martí


Ahir, anant cap a Altea, de matí, el cel era tot un espectacle. Queia, tímidament, l’aigua de la pluja i, darrere del Mascarat, s’hi perfilava, nítidament i íntima, la ratlla de sant Martí. A mesura que m’acostava a la serra es veien més nítids els colors de l’arc. Quin espectacle que ens brinda la natura, enmig de la barbàrie i del desori de les multituds... En un principi, vaig lamentar no tenir una càmera de fotografiar. Després, em vaig dir: ca, la càmera no podrà abastar mai ni un bri de la bellesa que la natura ens lliura cada dia. Millor així, que el record de la bellesa ens deixe el seu pòsit innombrable en els ulls, qui sap si etern; un reflex incandescent que perdura per sempre en la retina.

**

Avui encara em torba l’alegria
madura de l’estiu: manyaga pell morena,
amb un sexe esmolat d’adolescent.
Narcís que es mira al blau del cel.

[…]

Però el delit no dura. I el cansament de viure
puja pels esglaons de l’espinada,
com una sargantana pel rocam.

Jordi Pàmias: La veu de l'àngel, Proa, Barcelona, 2009

diumenge, 4 d’octubre del 2009

La premsa en català, al País Valencià

Aquesta setmana m’he assabentat per diverses fonts que el diari Levante ja no publicarà el suplement literari i cultural "Posdata". És una notícia sorprenent –en la mesura que ens puga sobtar aquest País Valencià nostre, tan procliu al disbarat i al surrealisme–; sens dubte, una molt mala notícia, perquè desproveeix els valencians que ens estimem la lectura i la cultura en general, d’un aparador gens menyspreable. Una altra qüestió, secundària i que ara no ve a tomb, és com s’ha gestionat el susdit suplement al llarg de la seua existència i l’anàlisi de la seua línia ideològica –que en tenia, és clar– i la deriva lingüística dels continguts que s’hi incloïen. No hi entrarem, doncs, en aquest punt. Interessa, sobretot, remarcar la trista notícia de la seua desaparició, perquè és el món cultural –escriptors, editors, lectors, espectadors...– els primers perjudicats, però també la societat valenciana en conjunt. Es tanca una finestra al pensament i se n’obri una altra per on s’escolaran, ràpidament, les pitjors formes i manifestacions de la barbàrie, la desraó, la gratuïtat, la banalitat. No sé si el tancament és definitiu, però els senyors editors i propietaris d’“El Mercantil Valenciano” s’ho podrien fer mirar una mica. La decisió encara és reversible. Més encara, és del tot necessària i urgentíssima.
El cas de "Posdata" no és, dissortadament, l’únic exponent de la desaparició o minimització de la premsa pròpiament valenciana. "Posdata" vacil•lava molt, lingüísticament, però almenys era una plataforma més on es podia escriure amb certa naturalitat en la nostra llengua: una oportunitat per a crítics i ressenyistes i per a principiants d’escriptors; una ocasió i una cita setmanal per als lectors autòctons. Aquest suplement no és l’únic que desapareix, però. Darrerament, d’un any ençà, n’han desaparegut uns quants més, o han estat condemnats a la marginalitat. El mensual Saó i el setmanari El Punt, per exemple, ja no es troben als quioscos. Ara només hi tenim accés per subscripció. La retirada de les subvencions de la Generalitat Valenciana ha estat el colp de gràcia per a aquestes publicacions més que meritòries. Un cas a banda és el del semestral Espai del Llibre, una publicació cultural i de llibres que abasta les Comarques Centrals Valencianes i que, a hores d’ara, resta paralitzada, a l’espera d’un sanejament econòmic que –espere– fructificarà ben prest, perquè la revista, la gent que hi col•labora i les comarques del territori diànic s’ho mereixen amb escreix. Per la part que em toca, coordinar els tres darrers números d'Espai del Llibre ha estat –és!– un honor i una font de moltes satisfaccions professionals, i també personals. I encara hi ha el setmanari El Temps, i el "Quadern" del diari El País, amb una afluència de lectors que, per bé que minoritària, cal preservar i fomentar en la mesura dels possibles. Per sort, n’hi ha més encara, de publicacions en valencià, ben lloables, encara que la seua incidència en la societat és menor: Mètode, Caràcters, L'Espill...
Fet i fet, la situació de la premsa en la nostra llengua és molt crítica, gravíssima. Fins ara, els valencians ens lamentàvem que no havíem estat capaços de crear un diari en valencià. Ara, però, ens trobem en una situació encara més dolenta, en un punt de difícil retorn perquè els professionals que mantenen les publicacions esmentades no poden fer front a les despeses que generen publicacions d’aquesta mena, en gran part per la inhibició o el boicot del Govern de torn que patim. La decisió del diari Levante és lamentable per a un país tan assedegat de cultura i d’educació democràtica com el nostre. El pitjor exponent de la desídia. El símptoma més cridaner de l’anorreament de tot un poble.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Li Bai

Enyor constant, II

El sol s’ha post, exhaust, hi ha boira entre les flors,
La lluna creix brillant i l’enyor no té son.
Calla l’arpa de Zhao, recolzada al pilar,
I ressona el desig en el llaüt de Shu.

Si ningú no pot dur el meu cant fins a tu,
Pel vent de primavera volarà al mont Yanran.
Et pense tan llunyà, més enllà del cel blau,
que aquests meus ulls, antany llambregadors,
s’han tornat una font plena de llàgrimes.

Si dubtes del dolor de mes entranyes,
Torna i mira’l ací, dins el meu espill clar.

Li Bai (nascut l’any 701 a Tokmuk, en l’actual república independent del Kirghizistan) va ser, juntament amb Du Fu, uns dels poetes xinesos de més anomenada -i encara ho són actualment-, especialment admirat i protegit per l’emperador Xuanzong (685-762). Llig açò en la nota preliminar elaborada per Eduard J. Verger a Ebri de lluna (Edicions 96, Carcaixent, 2008), que també n’ha tingut cura de la traducció i de les notes. Fa gràcia saber que en aquella època, a la Xina, la poesia era una de les matèries principals dels exàmens oficials que donaven accés a la funció pública i que, gràcies a això, la gent se sabia molts poemes de memòria. Encara ara els xinesos –segons ens va contar el mateix Eduard en la presentació del llibre, divendres passat a Gandia– reciten de memòria molts poemes, d’una tirada. Li Bai va ser un vividor. Dotat d’una simpatia especial, va obtenir els favors polítics i econòmics de molts senyors rics, que el protegien i li permeteren d’escriure (com ho fou també, dins de la nostra tradició, Jordi de Sant Jordi, protegit i molt volgut pel rei Alfons el Magnànim). El seu hedonisme, però, portà Li Bai a una vida regalada que, en contrapartida, tindria conseqüències greus per a la seua vida íntima, i també per a la seua salut (l’alcohol li va destrossar el fetge, per exemple). Sia com sia, la seua sensualitat i els seus dots per a la lírica són indubtables. "Enyor constant, II" és una excel•lent composició sobre el mal d’amor. Els dos darrers versos expressen d’una manera sintètica, concentrada i hiperbòlica, el sentiment o la sensació gairebé fisiològica del poeta, produïda per aquell dolor.

divendres, 25 de setembre del 2009

Altea


"Les ones d’aquesta mar seran els nostres llençols,
i la seua remor una delicada cançó de bressol."

Joan M. Monjo: 77 Mirades a un mateix paisatge

Des de l’1 de setembre que vaig a Altea, a fer feina de professor en un institut, l’IES Altaia. Hi vaig cada matí des de la Safor. M’agrada anar-hi per la carretera nacional. Ho faig per rebel•lia (fa ràbia això del peatge: un robatori!) i, també, perquè em permet de passar per alguns pobles de la Marina Alta que m’agraden: Gata, Teulada, Benissa, Calp... Travesse, a poc a poc, tota la comarca; hi serpentege amb el cotxe amb l’automòbil. Puc observar el paisatge, delectar-me amb el mosaic verd i groc dels bancals. Els camps plens de vinya, símbol per excel•lència de la Vida enmig del secà. Que bonic que és el País Valencià. A pesar dels que manen, a pesar dels trànsfugues (els d’ara i els d’abans), a pesar de la corrupció i de la massificació turística, de l’especulació del territori i de les barbaritats que es cometen en nom de consignes espúries: aquesta “cultura” depredadora, de l’acumulació indiscriminada de “béns materials” que vol anorrear el món. És bonic el País Valencià. N’estic enamorat, malgrat Tot, a prova de Tot, en nom o desnom de Tot.
Els últims revolts des de Calp són els més dolorosos: fa mal vore el territori literalment envaït de blanc... Passe el Mascarat, però, i, de sobte, se’m mostra incòlume, indòmita, polida, infinitament blanca, la línia lleugera i suau de la badia, la costa marinera, i al fons, Altea.
De lluny, Altea és com un miratge. Un amic del poble, que hi va nàixer i n’és habitant, em diu que sí, que Altea és bonica, a pesar de Tot, però que s’hi han fet moltes bestieses. Té raó. I, malgrat això, jo la veig tan bonica com sempre; com si els anys, les decepcions i la Vida no l’hagueren afectada.
Altea té una mirada calma, un caminar sigil•lós, un gest silenciós que enamora; una mirada encisadora, uns ulls que brillen amb una llum que embriaga, que paralitza i ofega l’ànima, que t’obliga a rendir-te, sense pal•liatius ni remissió possibles, a l’evidència de l’amor en estat natural: a la bellesa.

diumenge, 13 de setembre del 2009

L'instant fugaç a COMRàdio

Acabe de sentir el programa "Exquisits" de ComRàdio, que s'emet diumenge a la nit, a partir de les 22.00 h (Internet no entén de fronteres administratives, per sort). L'escriptor i periodista Jordi Llavina ha recomanat L'instant fugaç, i n'ha llegit un dels poemes, "Epíleg". La interpretació i la lectura que ha fet el Jordi del llibre m'han agradat molt, no només perquè hagen sigut elogioses, sinó sobretot perquè palesen la intel·ligència i el gust d'un excel·lent lector de poesia. No cal dir que m'ha fet il·lusió i que agraïsc la seua generositat, en triar el meu poemari. Sentir un poema teu per la ràdio, des de la llunyania, en un altre accent -però ben pròxim- afalaga d'allò més. Li he estic molt agraït. Us transcrit el poema triat:

Epíleg

Tot sembla etern, immòbil, perdurable.
I, tanmateix, la immunda mort assetja
no massa lluny: en puc sentir les passes
al corredor, el trist i gras preludi,
en la foscor que em glaça la mirada.

Imatge: El mes de febrer de 2007 un equip d’arqueòlegs dirigit per Elena Menotti va descobrir a Màntua, al nord d’Itàlia, dos esquelets del que –segons pareix– es tracta d’una parella en una postura d’abraçar-se. Es calcula que la troballa té entre 5.000 i 6.000 anys i que correspon al neolític. Aquesta imatge em va corprendre tant com va colpir l’equip d’arqueòlegs italians, i fins i tot em va inspirar un dels poemes del llibre. Vaig triar aquesta imatge per la seua eloqüent força i impacte visuals i, sobretot, perquè sintetitza, al•legòricament i metafòrica, la “filosofia” del poemari.

dijous, 10 de setembre del 2009

Joan Francesc Mira sobre el secessionisme lingüístic


«“I quines han estat les claus de “l’èxit” del secessionisme lingüístic i de l’anticatalanisme al País Valencià?”, em preguntava l’entrevistador. “Perquè el PP sembla que ha assumit alguns postulats del secessionisme i de l’anticatalisme, no? Com és natural, ja que l’entrevista és per a una revista seriosa, que tracta d’història i de temes semblants, l’entrevistador vol saber què en pense, de tot plegat: del País Valencià i dels seus habitants, de la llengua, dels Països Catalans, i una mica també del futur que ens espera. El periodista, com tanta gent, deu pensar que això del secessionisme lingüístic és una invenció molt perversa i moderna, i que a més ha triomfat clarament. Però aquesta doble suposició és justament la que falla: ni és un invent contemporani, ni ha tingut l’èxit que tanta gent es pensa.
“Jo ho diria al revés”, vaig respondre, per tant. “És a dir, quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país? Perquè la societat valenciana fa cent anys o fa cent cinquanta, amb la Renaixença (!), ningú no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua. Fins i tot quan jo era menut, recorde perfectament que el català era percebut com una cosa estranya, distant i diferent. Ningú pensava en clau d’unitat de la llengua, tret d’una elit molt reduïda. La massa de la gent tenia una percepció segregada de l’idioma: el valencià era una llengua, el català una altra. En aquest sentit, als anys seixanta vam partir de zero, pràcticament, tret d’uns antecedents minoritaris, d’uns cercles reduïts selectes”. (...)
I la meua resposta continuava: “Ara és un prodigi que hi haja l’ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista. És un miracle la indústria del llibre en valencià, l’aparició d’una literatura moderna homologable a qualsevol país, la integració en la literatura catalana. El més normal és que s’haguera produït una recuperació a la gallega, secessionista i molt més castellanitzada. (...)
Des d’una perspectiva històrica, el que s’ha aconseguit pel valencià, i per la unitat de la llengua, realment és increïble.»

Joan Francesc Mira: Una biblioteca en el desert, “Els Nostres Autors”, Bromera, 2009, p. 117 i 118.

El Sr. Mira té molta raó. Només que caldria matisar les seues asseveracions una mica, perquè, efectivament, el secessionisme no ha triomfat plenament –per sort! Ara bé, ha creat molta confusió i perplexitat entre els valencians, odi i ressentiment; ha impossibilitat el diàleg entre els habitants d’un mateix país que parlen una mateixa llengua –amb incorreccions i castellanismes, o no; i, sobretot, n’ha entrebancat el procés de recuperació: l’ús del valencià és com més va més anecdòtic i residual. Per descomptat, atribuir-li la “culpa” al secessionisme d’aquesta davallada de la llengua és excessiu. No obstant això, és un element distorsionador que no podem menystenir perquè ens ha situat –a la llengua i als mateixos valencians– en un pla absolutament subsidiari, prescindible, insignificant.

Per cert, la revista on es va publicar l’entrevista és L’Avenç, i l’ingenu de l’entrevistador era jo.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Lars Von Trier, Isabel Coixet, Doris Dörrie


Diumenge passat vàrem anar al cinema, a València, amb la il•lusió de veure una bona pel•lícula. No vaig llegir cap comentari previ del darrer treball de Lars Von Trier perquè volia evitar cap mena d’anàlisi o valoració aliena. No volia estar condicionat, tot i que cal dir que ja anava predisposat positivament, perquè alguna de les seues pel•lícules anteriors m’han agradat molt, com ara Rompiendo las olas, amb una memorable interpretació d’Emily Watson, i una actuació més que notable de Stellan Skarsgård. Anticristo, però, m’ha decebut profundament. Jo esperava una reflexió intel•ligent, una bona història, amb una bona trama i una interpretació d’aquelles que t’ompli la sensibilitat i l’esperit. I m’hi vaig trobar, en canvi, una pel•lícula on la violència gratuïta i innecessària i l’exageració ho dominen tot. No desvelaré l’argument ni la història d’aquesta pel•lícula, entre altres coses perquè confesse que no vaig poder suportar l’avorriment i el fàstic que em van provocar les primers escenes i ens vam eixir ràpidament de la sala per colar-nos-en en una altra (per sort, no controlaven qui entrava i eixia de les sales en el cinema al qual vam anar). La pel•lícula que projectaven a la segona sala a què varem entrar era El mapa de los sonidos de Toquio, d’Isabel Coixet. La veritat és que he de dir que aquesta vegada sí que vaig trobar el que em temia: que no m’agradaria la pel•lícula, i així va succeir (i això que hi ha treballs de la directora catalana que sí que m’agraden). El darrer film de Coixet pretén ser una reflexió sobre l’amor, un thriller (?) i una espècie d’homenatge poètic als sons de Tòquio. Nosaltres vam trobar que era una cinta sense ritme, lentíssima, amb uns personatges de cartó-pedra que en cap moment no convencen ni connecten amb l’espectador: Sergi López queda tan desdibuixat i empobrit que costa de reconèixer-lo (totalment anul•lat per la mà d’una directora que en aquesta ocasió, cal dir-ho, ha fet fallida), i el hieratisme de l’actriu que l’acompanya resulta tediós. Els diàlegs són pobríssims, exasperants, d’un misticisme hilarant (a la sala se sentien alguns somriures i comentaris pejoratius). Una pel•lícula en què els escassos personatges que hi apareixen estan exacerbats en els seus papers; resulten exagerats, inversemblants, i fins i tot un punt desagradables. La relació entre els dos protagonistes és del tot estrafolària i hiperbòlica, i la pretesa “poeticitat auditiva” que defèn la directora és esperpèntica. Val a dir que no és fàcil fer una pel•lícula d’aquestes característiques o amb aquestes pretensions. Per a un occidental racional i pragmàtic –com és el meu cas, en bona mesura– la "filosofia asiàtica" costa de pair. Però no crec que la mentalitat xinesa o japonesa siga la “responsable” del fracàs de la pel•lícula (o de la meua possible ineptitud a l'hora d'interpretar-la). Perquè hi ha pel•lícules d’aquest estil memorables. Em quede, per exemple, amb Lost in Translation, de Sofia Coppola, i, sobretot, amb Los cerezos en flor, de la directora alemanya Doris Dörrie. La vaig veure a Palma aquest hivern i em va sorprendre gratament. Una pel•lícula plena de sensibilitat i reflexions vitals que té la virtut de no caure en la cursileria -la qual cosa no era gens fàcil, si tenim en compte com es desenvolupa la història i a quina mena de “transmutacions” de personalitat es veu abocat el protagonista. Una pel•lícula d’una plasticitat impecable i una poeticitat a què molts pocs directors poden arribar. El més cridaner de tot és l’extrema naturalitat i senzillesa amb què Doris Dörrie ens transmet la història i la seua capacitat per trasbalsar-nos l’ànima amb els temes universals de sempre, els de tota la vida: l’amor i la mort. I tot plegat sense misticismes justificatius i sense la necessitat d’envoltar la pel•lícula amb una poètica i unes intencions pseudofilosòfiques i intel•lectualoides que no fan sinó encobrir les carències pròpies, com sí que passa, crec jo, en el cas d'Isabel Coixet.

dilluns, 31 d’agost del 2009

L'abisme de la mar en calma

Demà comence una nova etapa. Serà 1 de setembre i he d'anar a un institut d'Altea, segons vaig poder triar en l'acte d'adjudicacions, el passat mes de juliol, després d'haver aprovat les opos. Hi aniré en qualitat de "funcionari en pràctiques". Una nova etapa, doncs. Si no passa cap terrabastall, la definitiva; un horitzó de dues dècades -o més, si és que no ajornen l'edat de jubilació...- m'espera: un abisme que em causa vertigen, una mica de neguit, si tinc en compte els bacs que he pegat al llarg de més de dues dècades de feina: fins ara, tot havia estat provisional, des del punt de vista professional. Ara fa tot just vint anys vaig acabar el meu primer contracte oficial: 15 dies en una oficina de Correus, a Benicalap (València), despatxant amb un home molt amable (del qual he oblidat el nom: ho sent) que, llavors, estava a punt de jubilar-se, mentre jo estrenava això que en diuen ara "vida laboral". Abans, havia fet treballs esporàdics, sobretot a l'estiu, quan a penes era un adolescent, a Pedralba: feia de jornaler quan feia falta, al camp, en l'època de la garrofa i de la verema... Quins records... Vaig conèixer i aprendre molt durant aquells anys al camp: Pepe, el Mañán, i, sobretot, Lisardo, van ser per a mi autèntics mestres, i els recorde i recordaré amb estima tota ma vida.
Va ser, però, a partir de l'any 1989 quan vaig estrenar de manera diguem-ne oficial el meu periple com a treballador. A l'octubre d'aqueix mateix any, vaig fer un curset d'ACR (Auxiliar de Classificació i Repartiment), ço és, per fer de carter, o de classificador de cartes. Fins l'any 1999 vaig estar vinculat a Correus. Hi vaig conèixer també molta gent, alguna de meravellosa (i també d'abominable, tot cal dir-ho). Com ara el Lluís, de Benigànim, que vaig conèixer a l'estafeta de Benimaclet. Una persona culta, sensible, educada, amant de la cultura i de la música... Ahir, precisament, me'l vaig retrobar per casualitat a València. 10 anys pels carrers repartint cartes, o classificant-les. A València, majorment, però també a Manises i a Riba-roja... La immensa majoria de la gent que vaig conèixer a Correus m'ha deixat molts bons records. Algun dia hauré de contar alguna anècdota d'aquella època... L'estiu de 1999, però, vaig patir una lesió jugant al futbol (fractura de peroné i malèol esquerre) i ja mai més vaig tornar a Correus. No perquè ja no poguera caminar (de fet, faig esport amb total normalitat), sinó perquè per aquella mateixa època jo havia acabat la carrera de Filologia i havia enviat alguns currículums. Va ser llavors que em van cridar de la revista El Temps per a una entrevista. Hi vaig anar dues vegades amb la cama enguixada. A partir de llavors vaig encetar una nova etapa com a periodista (sui generis) i coordinador dels congressos dels Octubre. 4 anys, 4 mesos i uns quants dies va durar la meua estada a ca Eliseu, amb un balanç agredolç, que ara no ve a tomb comentar. Me'n vaig anar. Després, cinc anys com a autònom durant els quals he fet de tot: periodista de premsa escrita i radiofònic (corresponsal al PV per a COMRàdio), professor associat a la UA i a l'UJI, editor a la UV, corrector lingüístic, i algunes altres tasques relacionades amb les lletres. Una etapa inestable i mal pagada que em va permetre, però, de donar regna solta a l'escriptura creativa: tres llibres de poemes i una novel·la, no em puc queixar. Massa inestabilitat, massa patiment, massa pressions, massa maldecaps, però. L'any passat vaig decidir vincular-me definitivament a l'ensenyament secundari. Em vaig apuntar a una borsa de treball a les Illes, on vaig fer de profe surant 8 mesos, a Mallorca. Un curs que recordaré amb un somriure perquè hi vaig conèixer gent amabilíssima, però que va ser molt dur, perquè em trobava separat de la família... Ara, doncs, encete la que, amb tota probabilitat, serà la meua feina definitiva fins que em jubile, si és que hi arribe, que espere que sí. Fins ara, 20 anys que m'han permés viure moltes coses i conèixer molta gent; i que espere que m'hagen fet madurar i ésser millor persona del que sóc ara mateix. A partir de demà, una incògnita, una il·lusió, una esperança, una tranquil·litat.

dissabte, 29 d’agost del 2009

Guanxes

Ara fa uns dies que vam tornar de les Canàries, en un viatge familiar ben feliç i que els de casa recordarem durant molts anys amb nostàlgia. No hi havia anat mai, a les Canàries. Tenia curiositat –entre altres qüestions– pel que queda dels guanxes. Puc dir, des de la perspectiva del nouvingut –un turista més, ai las, quasi a l’ús, un passavolant, un viatger fugisser–, que em sembla que en queda ben poca cosa, dels primitius habitants de les Canàries. I, a sobre, intuïsc que la població que hi habita tendeix, en general, a dissimular els pocs vestigis que en queden, dispersos i difícilment identificables per als profans en qüestions etnològiques o antropològiques, com és el meu cas. Tan sols algunes pintades reivindicatives, marginals i d’un abast poc remarcable; alguna convocatòria, també anecdòtica, d’algun joc d’un vague ressò ancestral, a La Orotava; alguna exposició puntual de ceràmica a Puerto la Cruz…
La senya més remarcable de la nostra breu estada a Tenerife van ser les piràmides de Güímar, una de les mostres arqueològiques més cridaneres i reeixides de l’illa que remet a un passat gloriós, fins i tot anterior als guanxes. Sens dubte, va ser el millor del viatge. Va ser trist constatar, però, que a la gent no li interessa aquesta mena d’atractius culturals, perquè aquell dia en vam ser quasi els únics visitants, la qual cosa contrastava amb la gentada que ens vam trobar aquell mateix matí a La Candelaria, un poble costaner amb un to colonial escassament vistós; d’altra banda, saturat de turistes i botiguetes de turistes, tòpiques i típiques, plenes a vessar de souvenirs de molt mal gust… Vam fugir tan aviat com vam poder de La Candelaria, per sort.
A Güímar, en canvi, a pocs quilòmetres de La Candelaria i de la costa, a un escàs quart d’hora de distància, hi vam trobar la calma i la troballa de les piràmides, en una esplanada a tocar de la població que alberga els esmentats monuments i un museu interactiu de primer ordre, didàctic i entretingut, ple de vegetació autòctona molt ben indicada mitjançant rètols i amb centenars de sargantanes pul•lulant a pler pel recinte. Que trist que aquesta troballa tinga tan poc ressò entre els turistes. I que lamentable que la gran majoria dels canaris s’entesten a esborrar o a dissimular els seus antecessors. I, en canvi, hi ha entre molts dels seus habitants la necessitat constant d’autoafirmar-se com a espanyols, sobretot, o europeus, tot defugint la més mínima concessió o referència al continent africà, i una obsessió monàrquica que no acabe d’entendre. Entenc, però, quina és la dinàmica d’aquella negació ontològica. Els guanxes procedien majoritàriament del Magrib, eren berbers, majoritàriament; africans, per tant. Els espanyols van tardar quasi un segle a conquistar-los i sotmetre’ls. Després, en van vendre molts com a esclaus a la península: a Sevilla i a València, segons he llegit en un llibre sobre el tema. Els supervivents van haver d’adaptar-se als costums dels espanyols; fins i tot van esborrar voluntàriament els seus noms i cognoms per tal d’evitar les represàlies de la Inquisició. La història de la humanitat és, en gran mesura, la crònica del sotmetiment a la força dels pobles vençuts per part dels vencedors. Dels guanxes, segons em va explicar el guia que ens va portar al cim del Teide (Cheide, en llenguatge nadiu), en queden encara vestigis lingüístics (molts a la toponímia, però també en el vocabulari més casolà), alguns trets racials i de caràcter... Els canaris són amables, tranquils, hospitalaris i dialogants, xerraires quan els dónes la mínima ocasió, com els seus ancestres guanxes. Esperem que aquesta marabunta turística i l’obsessió europeista no acaben del tot amb aquest patrimoni ancestral.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Saviesa narrativa (i humana)

“Se’m va dir que es tractava del viatge d’un elefant que, al segle XVI, sota el regnat del rei Joan III, va ser portat de Lisboa a Viena. Vaig pressentir que allà hi havia una història…”. Amb aquestes declaracions explica José Saramago de quina manera va sorgir la idea d’escriure El viatge de l’elefant. I té raó el novel•lista portuguès, o a mi almenys m’ho sembla, perquè només de pensar en aquest fet històric –que no figura, com es deuen imaginar vostès, en els manuals de la “Història” en majúscules–, hom comença a imaginar-se com va ser el viatge de l’elefant –l’autèntic protagonista dels fets històrics i de la novel•la– en una Europa encara en construcció, completament diferent a la que coneixem ara, sobretot pel que fa a les distàncies i als mitjans de comunicació i de transport. Una Europa que tot just acabava de “descobrir” les Amèriques, i el Nou Món i l'Índia eren llocs remotíssims, en gran mesura desconeguts, exòtics, fins i tot extravagants. El viatge de l’elefant és una bona novel•la. Hi podem constatar que Saramago és un gran escriptor, que domina les tècniques narratives i bla, bla, bla... Saramago té un estil propi que es caracteritza per una puntuació particular (els diàlegs són inserits dins de la narració amb comes i minúscules, sense guionets, com si una i altra veus foren indestriables) i, sobretot, per la seua veu inconfusible en què narrador i autor ben sovint es confonen, una fusió volguda i cercada per l’octogenari escriptor portuguès. (Cal recordar que el seu discurs pronunciat amb motiu del lliurament del premi Nobel va versar precisament en la no-distinció entre la veu del narrador i de l’autor.) A El viatge de l’elefant hi ha, a més, tendresa i ironia, crítica mordaç i alhora compassió envers l'ésser humà, imaginació continguda i realitat històrica i, també, saviesa; una saviesa que només ens poden proporcionar les persones grans –o els ancians, o els vells, que per a mi cap ni una d’aquestes expressions té per què ser pejorativa, ans al contrari–. Saramago no necessita inventar-se una història fantàstica entorn d’una anècdota històrica verídica, sinó que en té prou de contar-la "tal qual", amb una miqueta d’imaginació visual i un molt de domini de l’art de l’escriptura. Com l’elefant Salomó (Solimà) i el seu cornac Subhro (Fritz), l’autor portuguès parteix de la senzillesa amb què els veritables savis acostumen a tractar les coses del món i els assumptes humans. El viatge de l’elefant és una lliçó d’humilitat i una delícia narrativa. Els intel•lectuals afectats i presumptuosos n’haurien de prendre bona nota...

dilluns, 17 d’agost del 2009

El cos deshabitat

Acabe de llegir El cos deshabitat, d’Esperança Camps. Vaig assistir a la presentació que en va fer a Palma, a principis de juny passat, quan jo encara era a Mallorca. Fins ara no havia pogut llegir-la: les oposicions, ordenar algunes coses de la cambra de casa, arxivar papers... Tenia ganes de llegir-la i, a més, li ho devia. Esperança és una bona amiga i una col•lega excepcional: una bona escriptora. Des que va irrompre en el món novel•lístic valencià –i català, i menorquí... – que ha anat consolidant-se amb una veu ferma, personal, suggeridora... Avui, però, no vull parlar-vos com si fóra un crític –que no ho sóc– sinó com un lector que xala amb la bona literatura, que gaudeix de les bones obres. El cos deshabitat és una d’aquestes peces que paga la pena de llegir. No us en desvetlaré l’argument, però us puc dir que es tracta d’una novel•la ben construïda, amb dues veus narratives diferenciades, genèricament: un home i una dona –un matrimoni– que conten la mateixa història però des de perspectives diferents. És una història dura, també. No hi ha molta acció, però sí una intriga i una trama que l’autora ens dosifica a poc a poc, amb saviesa narrativa, amb intel•ligència i paciència. No és fàcil fer una novel•la com El cos deshabitat. No és gens senzill quan has de fer parlar algú que és mort, i fer-ho creïble o natural –versemblant, que en dirien els crítics... De mica en mica, la història d’aquesta novel•la va tramant-se, com qui fa una peça de boixets –de macetes que diuen a Mallorca, i també a la Marina– i en què al final tot encaixa i configura un rellotge narratològic perfecte. La novel•la, a més, té un tercer personatge que esdevé el detonador involuntari dels fets que es precipiten, amb el rerefons d’un capítol negre de la història del món que tampoc no revelaré perquè paga la pena que la llegiu, la novel•la. El cos deshabitat, d’altra banda, m’ha tornat el que, per a mi, serà un dialecte ben pròxim de la meua llengua. Esperança escriu en un estàndard fluid i alhora pulcre, salpebrat, però, feliçment, d’algun dialectalisme de Menorca, la seua terra de naixença. Així, el lector hi trobarà paraules ben genuïnes d’aquella illa “remota”: boínder, bòtil, sus, arrere, còssigues, cocarrossa, sebre, tornescrús, meua, teua, seua... Aquesta pinzellada de particularisme dialectal no desdiu en absolut el conjunt de l’obra, sinó que l'enriqueix i la situa en el context que li pertoca: l’escenari on té lloc la novel•la. De fet, Esperança Camps ja ha demostrat més d’una vegada la seua capacitat d’adaptació dialectal en altres obres (Quan la lluna escampa els morts n’és, potser, l’exemple més pregon, escrita en valencià). I, què voleu que us diga, per als qui estem –esteu– acostumats a llegir en la nostra llengua tant se’ns en dóna que l’autor siga valencià, català, menorquí...
El cos deshabitat ha guanyat el X Premi “El lector de l’Odissea”. I no parlem d'un premi qualsevol, perquè és, possiblement, un dels premis en català més nets que existeixen en l’actualitat (un tema, d’altra banda, que Esperança Camps tracta amb encert a la novel•la): un consell format per 100 lectors vinculats a la Llibreria L’Odissea, de Vilafranca del Penedès, fa una tria prèvia de quatre obres de les que s’hi presenten i, després, un jurat especialitzat decideix quina és l’obra guanyadora.
Premis a banda, El cos deshabitat és una lectura molt recomanable, d’aquelles que et reconcilien amb el món i t’ajuden a estimar aquesta noble, però dificilíssima, art que anomenem literatura.